Té alguna cosa a dir el cristianisme a l’hora de sadollar aquesta set? El cristianisme és una tradició mil·lenària i ha acumulat una gran experiència espiritual. S’han barrejat errors i encerts, però aquesta trajectòria històrica li ha aportat un bagatge de saviesa que no es pot menystenir. El cristianisme té molt a dir en l’actual context religiós.

Està responent l’Església amb encert a la necessitat cada vegada més urgent d’interioritat? L’Església d’avui respon com pot a les noves necessitats espirituals de la gent. Potser certa inèrcia, pròpia de les grans institucions, dificulta trobar respostes encertades amb prou rapidesa. Però tampoc podem negar que al llarg dels segles, i avui també, l’Església ha donat mostres d’una gran creativitat per atendre els signes dels temps. Sovint, els arbres no ens deixen veure el bosc i no som capaços de valorar les iniciatives dutes a terme dins del si de l’Església.

Per què es continua recorrent avui a les religions orientals? És lògic sentir fascinació per Orient. Hi trobem tradicions que han treballat la interioritat de forma intensa durant segles. Tenen molt a aportar als ciutadans d’Occident massa immersos en la societat del guany. Ara bé, aquest contacte tan profitós amb Orient no ens ha de conduir a un desarrelament. Per experiència sé, malgrat a trencar amb el que és valuós de la nostra tradició enlluernats per l’exotisme de certes modes que, disfressades d’orientalisme, provenen de fet de l’Occident nord-americà. A més, molts valors de l’Occident cristià farien molt de bé en les societats d’Orient.

En un món cada vgada més tecnologitzat, hi ha espai per a la interiorització? Precisament per la preeminència de la tecnologia cal recuperar el valor de la interioritat, del silenci, de la serenitat, de la reflexió, de la cura d’un mateix. És el contrapès necessari per equilibrar un ésser humà desbordat per les noves possibilitats al seu abast. Calen personalitats madures i serenes per gestionar els recursos que ens proporciona la tecnologia. Altrament serem aprenents de bruixots en el laboratori de la ciència.

Vostè és professor de secundària i treballa amb joves. Hi ha fórmules per aprofundir la vivència espiritual d’una joventut massa acostumada a viure en la superfície? Per experiència sé, amlgrat el que es diu, que els joves d’avui són com els de sempre. Per descomptat, molts es conformen amb la superficialitat —i els adults tampoc els ajudem gaire a aprofundir, però també hi ha molts joves compromesos, insatisfets amb el món i disposats a canviar-lo. Continuen fent-se les preguntes que s’han fet les generacions anteriors. I, com sempre ha passat, desconfien de les respostes simples que els donem els adults per fer veure que nosaltres en sabem més.

Quin paper ha tingut l’espiritualitat en la seva vida? L’espiritualitat ha estat un factor fonamental a la meva vida. M’ha il·luminat en moments de crisi, m’ha donat esperança enmig de les dificultats i força per seguir endavant. Tenir la convicció que Algú sempre és amb mi, malgrat que no sempre en sigui conscient, m’ajuda a afrontar amb coratge els reptes de la vida. Jo no seria jo mateix sense aquesta dimensió.

Escriu sovint sobre espiritualitat. És una tema que apareix de manera transversal gairebé en totes les seves obres. Per què? No sóc un escriptor acadèmic o erudit. Escriure forma part de la meva vida espiritual. Tots els meus llibres són el resultat d’un procés personal, d’un viatge interior. Posar per escrit el que he trobat ha estat una necessitat.

Un món sense espiritualitat és necessàriament un món menys humà? Podem entendre l’ésser humà sense la poesia, la música o la ciència? Tampoc no entenc un ésser humà sense alguna mena de recerca espiritual. Ara bé també hem d’estar alerta davant d’espiritualitats deshumanitzadores perquè promouen un narcisisme immadur o bé la submissió alienant a una alteritat tirànica. Al meu entendre, l’espiritualitat és un element intrínsec de la condició humana que ens esperona a avançar en l’aventura descobrir el sentit profund de l’existència.