Es parla molt del geni femení en termes d’acolliment, de tendresa, de misericòrdia, potser més atents als trets femenins que més s’han desenvolupat. No nego la veracitat d’aquesta imatge ni la seva importància, però m’ha semblat entendre que la Bíblia aporta més llum sobre el coneixement de la dona. 

I és que les dones bíbliques apareixen amb apassionament, força, valentia, risc, astúcia, intel•ligència, concreció. Elles no pensen com raonar la veritat, en el sentit filosòfic, sinó que més aviat s’apassionen per aquesta veritat, s’hi senten atrapades i atretes, i a partir d’aquí, saben què volen i no pensen aturar-se fins que no ho hagin aconseguit. 

Es tracta, clar, d’encertar l’objecte de desig, perquè també hi ha dones bíbliques que fan servir la seva força per a fer mal al poble, com el cas de Dalila o Jezabel, dones que es deixen enganyar per a cercar l’interès personal. Però quan la dona se sent atreta vers el bé de la família, vers el bé del poble, es converteix en una força potentíssima que ningú no pot parar. Tots recordem figures tan conegudes com Dèbora, Judit, Jael, Ester, que fins i tot s’atreveixen a enfrontar-se amb els enemics d’Israel. Sempre ho fan d’una manera astuta, amb seduccions, i amb molt d’atreviment, i aconsegueixen alliberar-se de la por perquè tenen clar qui són i quina és la seva ajuda per al bé de tots. Aquesta és l’autèntica maternitat de la dona.

Situació de marginalitat

És una cosa sabuda que el pensament jueu de l’època és de caire negatiu en relació a  la dona. Rabí Simeó ben Jochai arriba a escriure l’any 150: «Tots s’alegren amb el naixement d’un baró; tots s’entristeixen amb el naixement d’una nena.» Aquesta expressió engloba tots els aspectes de la vida, però d’una manera especial el religiós, cosa molt més punyent en una societat basada i organitzada al voltant d’una religiositat forta com la d’Israel. 

Les dones, per exemple, no tenien accés a l’estudi de la Torà, que era capital en les sinagogues i l’únic accés a la cultura, ni podien participar en el servei del temple de Jerusalem. Tres vegades al dia, tot jueu pietós, evidentment baró, pregava de la següent manera: «Beneït siguis tu, Senyor, perquè no m’has fet gentil, dona o esclau.»

Aquest és el context social i religiós que va viure Jesús i que van viure les primeres comunitats cristianes nascudes del judaisme. Per això, quan els evangelis s’atreveixen a oferir un reguitzell de figures femenines al voltant de Jesús, i encara més dins el grup discipular, estan essent arriscats i valents. 

L’evangeli vol remarcar, com sempre, l’acolliment misericordiós de Jesús envers els grups més marginats. Però les escenes semblen voler anar més enllà, semblen voler fer de les dones una personificació del trencament contra les normes establertes que la manera de viure i el mestratge de Jesús suposa. Per què, si no, la majoria de les dones que apareixen en els textos evangèlics estan en una situació poc convencional, d’alguna manera pecaminosa o fins i tot escandalosa? 

A la seva situació d’inferioritat s’hi afegeix encara la seva irregularitat, que s’expressa sia en el seu paganisme (no pertanyents, per tant, a les promeses messiàniques del poble d’Israel), sia, la majoria d’elles, en la seva incorrecta situació moral: prostitutes, adúlteres, dones amb diversos marits, totes elles en una situació greu en quant això és contrari del comportament ètic de la Torà i sobretot de les tradicions farisees. Fa la sensació que les dones estan al servei d’una catequesi important: Déu sorprèn l’ésser humà amb els seus plans il•lògics, apartats dels convencionalismes o de les normes establertes. 

Per mostrar aquest aspecte, en el següent article “Jesús i les dones en els evangelis 2”, que publicarem a finals de desembre, prendrem el cas de tres dones en situació clarament irregular: una jueva impura, una pagana i una explícita pecadora.