Si Déu és U, per què hi ha diverses religions? Si només una d’elles és verdadera, com és que totes poden reivindicar simultàniament aquesta exclusivitat? Si totes elles són camins per arribar a Déu, com és que no és possible una aproximació religiosa única al misteri? Si, pels cristians, Jesús és l’únic Salvador universal, com és que les religions no poden creure en Ell? Si l’Esperit de Jesús suscita actors dintre i fora de l’Església que desposseeixen al mal del seu domini, quina necessitat hi ha de la seva mediació humana? Si l’Església no és l'única seu de l’Esperit, en què es basa per dir que ha rebut la plenitud dels mitjans de salvació? Si les altres religions són mitjanceres de salvació, quina relació hi ha entre elles i amb l'Església? Si el vincle entre les religions està ocult, com es podrà accedir a la totalitat? Si la història prossegueix, després de Jesús, amb el seu curs ambigu, en què consisteix la seva obra salvadora?

Aquestes són les qüestions que bateguen en les pàgines d’aquest treball i a les quals es tracta de donar resposta. Per abordar-les es parteix d’una premissa: si Jesús s’ha convertit en motiu de divisió entre les religions, el diàleg interreligiós no es pot limitar a cercar el que és compartit entre elles, sinó que ha de considerar, també, allò que les separa. Per aquest motiu, el treball dedica el seu primer capítol a presentar la figura de Jesús a partir dels predicats amb els quals els seus seguidors han confessat la seva unicitat. A continuació, s’endinsa en cada una de les principals religions (judaisme, islam, hinduisme i budisme) per tractar de comprendre els motius pels quals aquestes no poden creure en ella.

El treball aporta elements que permeten comprendre la història de les religions com a obra de l’Esperit que, malgrat la limitació de les concepcions filosòfiques amb les quals s’expressen, sosté la defensa de la vida i la lluita contra el mal. Història en la qual, arribat el moment precís, Jesús, com a vencedor del mal, obre pas definitiu a una vida nova. El capítol de conclusions mostra com, a la vista de la persistència de la divisió religiosa, l’Església ha hagut de repensar el seu paper de mitjancera de la salvació, posant en el centre de la seva missió l’acollida de les altres religions. La teologia dels fragments de Christian Duquoc i la seva metàfora de la simfonia diferida aporten claus d’interpretació al problema no resolt de la unitat religiosa.

Llegir tesina completa