En aquests dies estem celebrant la Setmana Santa, però de manera diferent. Ni vull aclaparar amb un altre missatge aterrant en el nostre confinament ni, menys encara, donar ales als sobresalts i temors, que ja prou en tenim. A més a més sé molt bé que hi ha circumstàncies on les reflexions tenen poc a fer. Això no obstant, necessitava escriure alguna línia.

En silenci, enfront d'un crucifix penso que Jesús també va tenir una vida, com jo, i que, com tot ésser humà es va enfrontar sol a la mort; se la van arrencar de manera violenta d'aquest món. I penso que també jo hauré d'afrontar la meva pròpia partida d'aquesta terra, i no puc saber com succeirà. M'envaeix la solitud i sento por. En un instant et pot canviar l'existència, més encara, pot acabar tot, sense haver-ho previst.

I llavors penso que hauríem de comprendre. Hauríem de comprendre que la vida no és nostra, que ni tan sols la mereixem. Ha estat Déu qui ens l'ha donada. Que tot és un regal, les persones que hem tingut aquesta sort de conèixer, d'estimar, de tenir salut, la il·lusió, treball, patiment. Tot és Déu qui ens ho dona. Si hem pogut viure tot això molt o poc temps, potser hi teníem dret? Hauríem de comprendre que és inútil malgastar aquest regal en petiteses, en discussions, en egoismes, en cobdícies, perquè s'acabarà.

Però també hauríem de comprendre que aquell home del crucifix és Déu, que ens ha creat, que som a les seves mans, i que tot ho pot, que la vida és més que l'existència en aquesta terra.

En aquests dies de confinament hauríem de comprendre.