Hi va haver un temps en què es valorava la tempo-sensibilitat: als canvis climàtics i la seva incidència en la naturalesa hi responia l’ésser humà adaptant-hi les activitats laborals, festives i religioses. En les societats agrícoles-ramaderes, el calendari era l’expressió directa de la incidència astronòmica-meteorològica sobre el temps viscut. Per això tantes festes estan lligades als cicles naturals. Es tracta, doncs, d’una combinació d’activitats i d’estats anímics que vivificaven les comunitats humanes. D’aquesta manera, la festa ha estat sempre una manera originària de mesurar el temps, d’ordenar-lo en anys-mesos-setmanes, en estacions, en solsticis-equinoccis..., de forma que s’establís una clara diferencia entre un temps festiu (dies fasti) i un altre d’ordinari (dies nefasti). El temps no era una qüestió numèrica sinó qualitativa, de forma que els canvis temporals se simbolitzaven amb ritus especials. Ja Mircea Eliade (El mite de l’etern retorn) parlava de la necessitat de destacar cíclicament determinades dates per celebrar els actes primigenis: així com les plantes germinen, creixen, fructifiquen i moren, també any neix, envelleix i mor per tornar a ressorgir. Qui controla el calendari (en llatí “llibre de comptes”) governa la vida. Commemorar és fixar en la memòria. Combinació de cicles astronòmics i existencials.

Per això, des de l’antigor l’any s’ha representat com un cercle, una roda on hi ha consignades unes dates fixes. És la serp que es mossega la cua, o l’anell (literalment “annulus”, cercle petit) com a analogies d’un moviment intrínsecament rodó. Tanmateix, a més de cíclic, el temps és també bipolar i, per tant, polaritzat entre el solstici d’estiu (sant Joan) i el d’hivern (Nadal). Així ho recull la tradició popular: “Nadal i Sant Joan fan dos bocins de l’any”, “Entre Jesús i Joan parteixen l’any”, “De sant Joan de juny a sant Joan de Nadal, mig any per igual”...

Però aquests dos blocs no són una partició matemàtica sinó l’expressió de la divisió en dos pols fins a cert punt irreconciliables. La successió binària de dies i nits, albades i capvespres, equinoccis i solsticis, estació seca i estació humida, suggereix el conflicte entre forces antagòniques, perquè la Naturalesa no és una realitat objectiva sinó una part del dramàtic esdevenir còsmic i humà. Caldria considerar aquí el diferent to que adquireixen les festivitats segons s’escaiguin en la primera o en la segona meitat de l’any...

Sigui com sigui, el solstici d’estiu esdevé un clar punt simbòlic culminant. Més enllà dels debats sobre la diferència entre l’estiu meteorològic i l’estiu astronòmic, el fet indiscutible és que el periple solar pateix en aquell moment un punt d’inflexió. Les hores màximes de sol troben un reflex en les fogueres a través del simbolisme de la llum. Tenim documentats rituals de temps immemorials que consistien a construir esferes amb branques premsades, calar-hi foc, i fer-les rodolar muntanya avall en un intent quasi desesperat d’estimular el periple solar. El sol i el foc units per un moviment circular de llum...

No se’ns escapa que el foc ha exercit una gran atracció a causa de la seva dimensió transformadora de les realitats i, alhora, pel seu simbolisme de nexe d’unió dels individus en estructures socials. Així ho trobem, per exemple, en la presència del foc en un lloc preeminent de les cases (la llar de foc) com una estructura de combustió permanent que representava la força de la unió familiar. Allà s’instal·laven les estatuetes dels déus familiars i s’hi realitzaven els rituals de cohesió més enllà de les rotacions dels membres del col·lectiu. A més, la llar de foc (la llar del foc) es constituïa com a centre de l’espai, delimitant clarament un àmbit públic (la cuina) dels àmbits privats. La cura i el manteniment del foc encès simbolitzaven la vida d’aquella llar. D’aquí la referència als “focs” per establir el cens d’una població. El foc representava, doncs, la pervivència del grup a través de la seva regeneració.

A aquest simbolisme s’hi afegeix el de la capacitat transformadora dels aliments, és a dir, el pas del cru a al cuit. Si el domini del foc (conservar-lo encès i, encara més, saber encendre’l), va suposar un gran avenç de la civilització, la seva aplicació no es quedava enrere: tant el cuiner com el ferrer esdevenen símbols de la capacitat alquímica de convertir unes realitats en unes altres.

Igualment podem citar l’ús del foc en la crema de substàncies oloroses en peveters o encensers, així com en l’encesa de substàncies amb capacitat al·lucinògena i/o estimulant del cos i del psiquisme.

Hem de mencionar també el recurs al foc com a element purificador en els rituals funeraris, sigui cremant ofrenes o incinerant el difunt. És el foc com a símbol de mort-resurrecció, amb el fum ascendent com a punt de connexió entre el més-ençà i el més-enllà. Vinculat amb aquest simbolisme trobem també el suïcidi per ignició entès com a sacrifici suprem, com si morir pel foc facilités renéixer de les cendres. Es tracta, doncs, d’un element alliberador perquè expressa la voluntat humana d’escollir el seu destí negant-se al plegament a les pressions socials de tota mena. És el foc que facilita la immolació a través de la qual l’ésser humà exposa la seva fe i conviccions.

Ara bé, comptat i debatut, sant Joan són fogueres. També aquí les dites populars fan referència a la importància concedida a aquesta celebració: “La Saint-Jean, le jour le plus grand“ , “À la Saint-Jean se renouvelle l’An“, “La nuit de la Saint-Jean fait grandir l’arbre et l’enfant“... I, sense excloure el simbolisme que acabem de mencionar, podem aturar-nos en unes breus reflexions sobre les festes del foc celebrades durant el solstici d’estiu als Pirineus. Com és conegut, van ser inscrites per la UNESCO el 2015 en la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Es tracta de 63 localitats (3 a Andorra, 34 a França i 26 a Espanya) que celebren el solstici a través de la relació simbòlica entre el foc i el sol. D’aquests 63 municipis, tots excepte 2 centren el ritual en el solstici d’estiu al voltant de sant Joan; només Bagà i Sant Julià de Cerdanyola (tots dos al Berguedà) fan la festa amb motiu del solstici d’hivern i relacionant-la amb el naixement de Jesús (“Fia-faia, fia-fai, nostre Senyor ha nascut a la paia”). Ens interessa citar aquest cas en concret perquè és en els Pirineus (“muntanyes en flames”, segons una de les etimologies proposades) on s’ha conservat aquesta mil·lenària tradició de desfilar amb torxes (anomenades falles, haros o brandons) per celebrar la connexió simbòlica entre el foc i el sol justament aquella nit en què el sol ha arribat al seu apogeu. Des del cim de la muntanya davallen les torxes cremant, de manera que aquesta processó de portadors de foc (lucifers) que canten i dansen en cercle reproduint el periple solar, escampen arreu la llum i la calor purificadores i vivificants. Un sopar comunitari simbolitza la unió fraternal d’aquells que viuen de la llum i l’escalfor del sol. Avis i pares ensenyant a fills i néts a fer les falles fan visible la comunió més enllà de la diferència generacional. Cremar rampoines i deixalles de tota mena simbolitza l’afany de fer net i recomençar de nou. Girar al voltant del foc o saltar-hi per damunt fa pensar en el periple còsmic i personal perquè la vida és moviment, i el moviment és regenerador.