- Què el va portar a escriure "Record de Déu, Pelegrinatge a la recerca de l'infinit"?

He escrit el llibre Record de Déu. Pelegrinatge a la recerca de l’infinit, per dues raons. La primera i principal ha estat la necessitat interior de comunicar la meva experiència teològica, espiritual i pastoral sobre la meva recerca de Déu, des dels 15 anys, que en aquell context d’increença emergent dels anys 60 i 70 del segle passat, vaig fer el primer acte de fe personal en Crist, d’una manera lliure i conscient, fins avui que tinc 72 anys. Puc afegir, que des de llavors fins avui, en el meu itinerari religiós mai m’he separat dels meus amics creients, agnòstics i ateus.

La segona raó, fou un article que va publicar al diari La Vanguardia el professor i escriptor Antoni Puigverd, amb el títol ”Quan s’esborra el record de Déu”, en el que interpel·lava els catòlics no solament a donar testimoni de compromís social, sinó també a explicar la fe en Déu.

- Quines són les barreres que separan els creients dels agnòstics i els ateus?

Les barreres que ens separen als creients dels agnòstic i ateus, provenen de la por als que pensen diferent de nosaltres. Aquesta por neix de la immaduresa personal i de la fragilitat de los nostres opcions. En canvi, quan hi ha maduresa i fermesa interior, no solament no hi ha cap barrera que ens separi dels altres, sinó que, en el diàleg obert i sense prejudicis, el creient hi troba una possibilitat de creixement personal esplèndid. A més a més, com a teòleg vull afegir que obrir-nos a totes les persones i grups, sense distincions, ni barreres, esdevé una font teològica important en la tasca acadèmica del teòleg en la societat contemporània.

- Alguns qualifiquen aquest llibre, com el de la seva vida. Creu que és així?

Per contestar aquest pregunta, suggereixo la lectura del pròleg de l’escriptor Antoni Puigverd, amb el que encara no ens coneixem personalment. Ens coneixerem,si Déu vol, en la presentació del llibre que es farà a la sala Pere Casaldàliga de la Fundació Claret (c/. Llúria, 5) el proper dia 29 a les 7 del vespre. Es tracta d’un pròleg de 7 plenes, que en llegir-lo vaig pensar que solament per ell ja havia valgut la pena escriure el llibre.

De la mateixa manera que els pares, amb el treball de tota la seva vida, deixen un llegat als fills en el testament, em sembla que amb treball de tota la meva vida, deixo un llegat, tal vegada ben petit com un gra de mostassa, sobre la pregunta cabdal de la nostra existència en el món: Estem sols, sí o no?, Som una fulla que se l’emporta el vent, o som una planta arrelada en la tendresa de Déu?

- Per què creu que cal llegir el seu llibre?

Aquest llibre pot ajudar a bastir ponts en el diàleg i la cooperació entre la fe cristiana i els nous humanismes i espiritualitats emergents en l’actualitat. També pot ajudar els teòlegs a plantejar-se, des d’un angle diferent, la importància de la renovació del llenguatge i de la comunicació en la tasca específica de la teologia en el món contemporani. Aquest diàleg ha d’ésser interdisciplinari amb la ciència, la psicologia, la sociologia, l’antropologia, l’art i la raó... però, en definitiva, amb la persona concreta en mig de les turbulències de la vida.