1. Quin paper té el símbol de la creu en les marques termals del bisbat de Girona?

La creu com a símbol es remunta molt enllà en la història de la humanitat. En la tradició cristiana l’associem directament a la mort i resurrecció de Jesucrist, a través de la qual la humanitat aconsegueix redimir els seus pecats, però també podem dotar-la d’uns significats menys evidents: el braç vertical podria representar el cel i l’horitzontal, la terra; o també podria fer referència a Déu i a les persones o a la vida i a la mort.

Sigui com sigui, la creu ha servit al cristianisme per marcar fites, termes i direccions tot cristianitzant elements pagans o, simplement, creant termes de bell nou als encreuaments dels camins. Cal tenir en compte que aquests indrets, ja des de molt antic, han estat considerats llocs sagrats. Són espais dotats d’una gran càrrega simbòlica i, alhora, s’han vist relacionats amb una gran quantitat de llegendes negatives: comerç amb dimonis i bruixes, ànimes en pena vagant per allà... Són, per tant, llocs on ens podem perdre, i no només de manera física agafant un camí que no pertoca, sinó també espiritualment, ja que hom pot prendre un camí equivocat a la vida i deixar de seguir el camí de Déu. Aquest és el motiu principal per cristianitzar aquests llocs de pas.

Així doncs, hi ha dos significats prou clars pel que fa a les creus de terme. El primer vindria marcat pel seu caràcter funcional: assenyalar un encreuament de camins a la sortida o a l’arribada d’un poble; mentre que el segon està condicionat per un caràcter més metafísic: protegir espiritualment els caminants que es dirigien al poble. Aquesta protecció espiritual se cercava a través de la figura de Jesús crucificat i de la Verge i el Nen, ambdós personatges clarament identificats amb la victòria de la llum enfront de la foscor i les tenebres.

Cal tenir present que la por de transitar pels camins de nit va fer que molts viatgers busquessin la companyia de la creu, i és que hi havia la creença popular que els camins eren per als vius durant el dia, però per als morts durant la nit. Aquesta superstició té molt a veure amb la por a la mort i la cerca de la humanitat d’assegurar-se la protecció divina a través de mostres de veneració. La creu és, per tant, un element de protecció divina per a les persones que la segueixen, tant físicament com espiritualment.

2.     D'on prové el culte a les pedres?

Les creus de terme estan relacionades de manera irrefutable amb la pedra, ja que aquest és el material amb el qual han estat bastides i esculpides fins ben entrat el segle xx.  Així doncs, quan es parla de les creus de terme, es fa referència sobretot a creus de pedra, cosa que condueix inevitablement al culte a les pedres o —el que és el mateix— a la litolatria. El material petri s’ha utilitzat des de les primeres remors dels temps i això l’ha dotat d’una simbologia molt rica i específica. La pedra denota força, unitat, invariabilitat, perennitat i, sobretot, immobilitat.

L’origen del culte a les pedres sembla que és oriental, ja que prové dels pobles semites, i va arribar a la península Ibèrica de la mà dels fenicis, tot i que segurament ja existien veneracions autòctones anteriors —menhirs i dòlmens—. L’adoració a una pedra determinada també va lligada a la idea de devoció anicònica de divinitats com Hermes, Apol·lo o Eros, quan les persones encara no s’imaginaven els déus amb forma humana.

De la mateixa manera que va passar amb altres cultes pagans, el cristianisme va adaptar el culte a les pedres en la seva religiositat. Ho va fer de manera progressiva, sense trencaments, sobreposant les seves celebracions a les ja existents, adaptant-les i dotant-les de noves significacions. Va construir ermites allà on hi havia cultes pagans, va col·locar creus sobre pedres venerades o, fins i tot, va marcar les pedres amb creus. D’aquesta manera, els espais i els elements pagans van ser reutilitzats pels cristians amb la convivència de símbols anteriors.

3.      Per què hi havia la necessitat de cristianitzar les marques que es feien als indrets importants?

Tal com s’ha anat explicant en les preguntes anteriors, aquesta necessitat ve fundada per dues raons. La primera seria la d’institucionalitzar una nova religiositat amb totes les connotacions que això comporta, és a dir, dotar l’espai públic de símbols i elements recognoscibles, però sense trencar del tot amb el llegat precedent. Seria, en certa manera, una actualització de les creences anteriors. No es vol trencar amb les creences ancestrals, sinó que es conserven els mateixos indrets però se’ls atorga nous valors.

La segona necessitat seria més civil, més quotidiana: el cristianisme va prenent cada vegada un caire més institucional i s’apodera no només de les funcions religioses, sinó també de les civils. Per tant, el fet de marcar els indrets importants amb creus fa que els espais sagrats no siguin només l’interior de les esglésies, sinó que els externalitza. Així doncs, la necessitat de marcar l’exterior és, en bona mesura, el desig de controlar el territori marcat.

4.      A la tesina estudies les creus de terme historiades que s'han conservat. Quina història és la que t'ha sorprès més?

Són moltes les creus que he analitzat i estudiat per a realitzar aquesta tesina. Aquí només he compilat aquelles que tenen un cert valor artístic o històric, però n’hi ha moltes més que no formen part del treball i que tenen històries boniques darrere.

No obstant això, no em puc quedar amb una història en concret, sinó amb les històries que hi ha darrere de cada una de les creus. Cal recordar que aquestes mostres d’art van esdevenir elements que sacralitzaven l’espai públic i que durant la Guerra Civil la gran majoria de creus foren destruïdes. Per tant, el que mostra aquest recull de creus és la victòria de l’art davant de la inconsciència i és per això que totes elles són importants, perquè van sobreviure a la destrucció infligida per la ignorància. I hi van sobreviure sempre gràcies a la bona voluntat de les persones, de persones que simplement veien perillar el llegat artístic i històric del seu poble i van decidir recollir els fragments de creu trencats i amagar-los per a reconstruir-los en temps futurs.

Per exemple, recordo com la gent de Bordils m’explicava que els milicians del Pont Major van destruir la creu gòtica preciosa del seu poble i que van amenaçar sota pena de mort qui en toqués les restes, però algú, de nit i anònimament, les va recollir i les va guardar a casa seva durant un bon grapat d’anys, arriscant la seva vida i la de la seva família. És gràcies a aquest petit acte de valentia que avui en dia encara es conserva aquesta creu.

Aquest és només un exemple dels molts que podreu llegir i analitzar a la tesina que he elaborat i de ben segur que, com més ens endinsem en l’estudi concret de cadascuna de les creus, més històries impressionants aniran sortint.