1. Quines semblances existeixen entre el vedanta advaita i el cristianisme catòlic d'Henry Le Saux?

Ambdues són visions diferents de la realitat humana i divina. Primer refereixo què diu l’un i l’altre; el vedanta advaita cerca la presència subjacent a la consciència del jo individual per tal de submergir-se en la font d’on brolla aquesta consciència, tot unificant aquella, la consciència, amb aquesta, la font (Brahman). El cristianisme catòlic, per contra, afirma que Déu es revela com un altre davant del jo individual, i és reconegut com el Pare tant del jo com de la realitat sencera, a través, naturalment, del reconeixement de Jesús com a camí vers el Pare. Les semblances són en el fons, no en la forma. La cerca de Déu, en el cristianisme, pot dur a un oblit del jo individual (“Quedéme y olvideme, el rostro recliné sobre el Amado...” –diu Joan de la Creu) que es pot assimilar a la realització advàitica “ekam eva advitiyam” (significa, “un veritablement no-dos”), que fa l’atman idèntic a brahman, és a dir, realitza que no hi ha més que l’Un sense segon. 

2. Què podem aprendre d'Henry Le Saux?

Le Saux és monjo cristià benedictí, des de 1931. Des del seu anhel de Déu que cerca, amb Benet, la “quietas”, és a dir, la quietud de contemplació, se li desvetlla l’interès per l’Índia, en 1934, però no hi anirà fins 1948 on farà la seva estada permanent fins a la seva mort en 1973, on ell es considerarà sanyasi (renunciant) cristià. L’advaita l’interpel·larà des del fons del seu cor fins al punt de considerar que s’hi converteix, però, sense deixar de ser mai cristià. HLS dirà que Jesús és el seu Sadgurú (diví mestre). Le Saux realitza en la seva vida la comunió profunda de Jesús amb el Pare (“jo i el Pare som u”), a partir de l’absorció en el Jo únic, la font de la consciència del jo individual. Per a HLS, aquesta font de la qual tota la realitat brolla, és el silenci del Pare, al que tot retorna a través de l’Esperit de Jesús. Le Saux ens mostra el camí de retorn a la consciència d’unitat de la vida divina trinitària, més enllà de la multiplicitat de les aparences.

3. Com descriuries breument què és vedanta advaita?

Vedanta és una de les sis darshana (via) de l’hinduisme que té com a textos canònics les Upanishads, la Bhagavad-Gita i els Brahma-sutres. La doctrina advaita vedanta és instaurada per Gaudapada, mestre de Govinda Bhagavatpada, que a la vegada va ser mestre de Shankara que és qui la desenvolupa a partir de les Upanishads. Les Upanishads tenen 4 mahâvakya, (declaracions concises) que són: a) Aham Brahma-asmi: Jo sóc Brahman; b) Tat tvam asi: tu ets això; c) Ayam atma brahma: aquest ésser (atman) és Brahma; d) Prajnanam brahma: la consciència és Brahman. L’advaita de Shankara és la via del jnana marga (via del coneixement) que pretén la realització de la visió de l’Ésser. Així, en l’advaita qui coneix brahman esdevé Brahman, malgrat que no pot dir “jo he esdevingut Brahman”, perquè des de la consciència absoluta només “és” l’Absolut, l’un sense-segon; des d’aquesta consciència, no hi ha cap possibilitat de verbalització.

4. Com s'integren les veritats advaitines amb el cristianisme?

Les veritats advaitines pròpiament no existeixen, només existeix la crida a la realització de l’advaita, cal submergir-s’hi en l’experiència d’unificació amb el Jo únic, Absolut, en què no hi ha espai per a dos: l’Un sense segon. És l’experiència de no dualitat pròpia de l’advaita. El cristianisme afirma la irrupció de Déu en la història humana, a partir de la consideració de la dualitat, Déu i home (i món). El camí de retorn a Déu, a través de Jesús, el Crist, ha de dur a una unificació, també, amb Déu. Per tant, la integració entre el cristianisme i l’advaita només és possible en el nivell de la mística, de l’experiència d’unificació entre el jo individual i el Jo (de Déu) que és descobert com a Únic. Des de la mirada contemplativa no és possible trobar res que no sigui en Déu, de Déu, Déu mateix. En aquest nivell es pot integrar la realització advàitica amb l’experiència d’unitat amb Déu.