L'ésser humà és un animal de fronteres. Marquem el territori que sentim com a nostre. Ens apropiem de l'espai i ens protegim per a què altres no l'ocupin. Convertim en propietat personal el que hem rebut com a regal i percebem com a enemic aquell qui vol el mateix bé. Estem a la defensiva. 

Els països aixequen murs, estenen reixats, caven foses per viure dins la il·lusió d'inexpugnabilitat. Se senten amb l'obligació d'oferir als seus ciutadans un mínim de seguretat. Els individus, amb els nostres mitjans modestos, apliquem estratègies similars. Ens recloem en el que coneixem i recelem del que ve de fora: l'immigrant, el refugiat, el diferent... 

Per descomptat, hi ha motius per témer allò que és aliè al nostre món, però sense adonar-nos-en, oblidem l'enemic interior. Caiem dins la trampa de la por. Pensant que ens defensem, ens tanquem darrere dels murs de desconfiança. Obrir les portes és un salt al buit, però tancar-les és una condemna. 

L'ésser humà només és plenament humà quan s'obre, quan es relaciona, quan descobreix en l'altre a un similar i no a un estrany. Potser, el recel que li desvetlla no és més que el reflex dels seus propis fantasmes. Per alts que siguin els murs que construïm no aconseguiran esvair les nostres ombres; tot el contrari, les alimentaran. 

Les barreres que ens rescaten de la por, la fan gran. Converteixen a l'altre en un presumpte agressor. Tard o d'hora, ens sentirem a la intempèrie perquè cap mur resisteix el pas del temps. 

I el que és pitjor, presoners de les nostres seguretats privem als altres del fet imprescindible. En canvi, compartir el que ens pertany és una qüestió de justícia, conèixer a l'altre és estimar-lo, respectar-lo. Acollir-lo és sanar la nostra inseguretat. Atendre les seves necessitats suposa reconciliar-nos amb la nostra vulnerabilitat. Sortir dels nostres murs és l'únic camí per a ser plenament humans.

Font original de l'article: LOS MUROS DEL MIEDO