Siguem natius digitals o no tots estem cada dia més connectats. La mitja mundial del temps que passem endollats a la xarxa és de 6 hores i la de temps d’atenció a una pantalla és de 45 segons. Els auriculars per escoltar la música a la xarxa ja s’han convertit en una part del cos. Cadascú escolta la seva música, manté les seves converses i mira els seus vídeos perdent força temps  en coses intranscendents sense aprofundir en res. I ara, per acabar de reblar el clau, en lloc de posar la intel·ligència artificial al nostre servei sembla que som nosaltres els que ens convertim en apèndix d’ella. Diluïm així el nostre món singular, la nostra vida íntima, quan creiem eixamplar-lo i esdevenim una mena de voluntaris de l’arrest domiciliari tot creient que som més lliures que mai. El més greu és que anem perdent la capacitat empàtica que només es desenvolupa amb el contacte físic amb els altres.

Per no desaparèixer com a persones adultes, per no infantilitzar-nos, necessitem més que mai desconnectar de les xarxes i reconnectar amb la nostra vida íntima. Requerim silenci per rescatar la riquesa interior, per comprendre el llenguatge del nostre propi cos i les seves emocions, per pensar i reflexionar, per ser amos dels nostres desitjos i donar  sentit a la nostra vida. Aquest silenci va de bracet amb l’espiritualitat (cultiu i exercici de la vida interior i singular) i implica sens dubte un aprenentatge.

No cal dir que hi ha silencis infernals. Són els silencis imposats pels altres, el silenci com a càstig, com a tortura o com a por de denunciar la injustícia. Tanmateix, n’hi ha d’altres on no es veu tant el seu caràcter pervers. Davant de la crisi de les velles tradicions religioses han aparegut una muntanya d’espiritualitats que fan del cultiu del silenci un nou dispositiu emocional de control. Són els silencis que ens desconnecten de la comunitat privatitzant l’ansietat, l’estrès i un munt de mals i de problemes de salut mental que tenen molt a veure amb la jerarquia econòmica i la configuració social; són els silencis que eviten que reflexionem sobre les causes sistèmiques del malestar contemporani i que transfereixen problemes estructurals a la persona.

Aquests silencis, en posar el focus exclusivament en la persona, al marge de l'anàlisi de les circumstàncies i de qualsevol mena de compromís, acaba culpabilitzant els individus considerant-los com els únics responsables  de les seves desgràcies i patiments. És el cas d’un bon nombre de teràpies i espiritualitats amb  eslògans del tipus: “aprofita el teu fracàs per créixer personalment”, “treu rendiment de tu mateix”, “sigues la teva pròpia empresa”, “pensa sempre positivament”, “tot el que desitgis es complirà”, “si vols pots”. En substituir el pensament crític amb el pensament màgic es deixen les causes de bona part de la misèria econòmica i psíquica inalterades.

El silenci el necessitem no per evadir-nos, sinó com una arma de resistència per reflexionar, promocionar accions comunitàries i atendre i ser conscient de la necessitat dels altres.  El silenci és indispensable per créixer en empatia i aprendre a escoltar. Segurament la manera més pràctica i alhora més profunda d’aprendre a viure silencis interiors i creatius és saber escoltar.

Escoltar a l’altre com ens agrada que els altres ens escoltin a nosaltres. El silenci és el contrapunt necessari per expressar les nostres sofrences i alegries a través del llenguatge i poder així comunicar-nos, trobar-nos veritablement amb els altres, i confrontar-nos i enriquir-nos amb tot el respecte, però sense por, amb persones que pensen molt diferent de nosaltres.

En definitiva, el cultiu del silenci interior tant potser un camí per trobar-nos amb els altres com per aïllar-nos i enfonsar-nos en l’infern. Una coneguda faula diu que els condemnats de l’infern cada dia es troben en el més absolut dels silencis en un gran sopar parat a taula i que poden menjar i beure tot el que vulguin, però mai amb les mans, sempre amb unes forquilles que fan un metre i mig. No es dirigeixen la paraula, tots romanen entotsolats intentant acostar-se la forquilla sense poder mai menjar res, patint així una terrible tortura i una ansietat creixent. Els afortunats del cel es troben amb el mateix silenci, sopar i llargues forquilles, però, en canvi, s’ho passen d’allò més bé, no paren de riure  i de comunicar-se corporalment, perquè el seu silenci els ha servit per sortir de la bombolla particular de cadascú i donar-se amb les llargues forquilles el menjar els uns als altres.