El sentit de la vida en Homer: una mirada a l’OdisseaDintre del cicle de conferències sobre mitologia, que coincideixen amb les trobades presencials de l’Institut Superior de Ciències de la Religio de Barcelona (ISCREB), i presenten el Diploma de Mitologia i Simbolisme, el doctor Antoni Bosch-Veciana parla sobre El sentit de la vida en Homer.

Antoni Pou dona la benvinguda i recorda "els éssers humans, des del començament del temps, han intentat expressar i comprendre la naturalesa humana amb mites, contes, faules i narracions. Per això l'estudi de la mitologia ens serveix de guia davant els reptesi els conflictes de la família, la infància, les promeses i els problemes de l'amor, l'ambició, la consciència de la mateixa mortalitat. En els mites descobrim que el veritable autoconeixement ve si som capaços d'enfrontar-nos amb els desafiaments vitals amb coratge i fortalesa; que la bellesa, els talents, el poder i la riquesa, sense saviesa, porten les seves pròpies formes de sofriment. Ens mostren com en les crisis, l'obscuritat, la soledat, el fracàs o la pèrdua, podem trobar escletxes de sentit. Escoltant, llegint, i estudiant els mites incorporem en la nostra personalitat la saviesa dels nostres avantpassats. Els mites són aliments per a la nostra ànima."

És en aquest marc que Antoni Bosch-Veciana explica que ja en els primers textos de la literatura occidental —els textos homèrics— hi trobem una preocupació marcada per dotar de sentit la vida quotidiana. El text de l'Odissea assaja de fer això, fent que el mateix Ulisses hagi de respondre a aquesta pregunta —quin és el sentit de la vida— que, de ben segur a Occident, travessa tots els espais i tots els temps: la pregunta pel sentit de la vida. I precisament serà en la resposta que es doni a aquesta pregunta que veurem la relació de fons amb les preocupacions filosòfiques que també els pensadors grecs tenien sobre la manera de viure. La manera de viure està tocada efectivament pel desig de respondre al sentit de la vida. El text homèric de l'Odissea està conduït per la resposta a aquesta pregunta. Els llenguatges mítics no defugen sinó que es plantegen d'una manera central qüestions que podríem formular com a qüestions pròpies de la filosofia, és a dir, dels llenguatges més racionals.

L'Odissea no només és un viatge geogràfic, també és un viatge filosòfic on es busca el sentit de la vida. De la vida dolenta (nefasta) a la vida bona (feliç). La pregunta sobre el sentit de la vida arriba a Ulisses enmig d'una vida de mals. "Quin sentit té la vida per a l'home que viu enmig de mals?","És possible una vida bona per a un mortal?"

Ulisses es va fent aquestes preguntes i se les respon durant el viatge. Un viatge que passa del caos a l'harmonia, de la guerra a la pau, de l'exili al retorn a casa, de l'odi a l'amor. Fa camí, ell tot sol. Al principi no té respostes, però en el viatge de retorn les trobarà. El professor explica "quan Ulisses es troba a Troia, al final de la guerra, no té ni idea de la resposta que cal donar a la pregunta pel sentit de la vida, haurà de passar per totes les aventures del seu viatge per entendre-ho. Durant la seva travessia, Posidó, el deu del mar, pare de Polifem, el cíclop, es venjarà d'Ulisses i mirarà que no pugui tornar a casa seva, que no pugui trobar una vida bona, farà perquè desconegui el sentit de la vida. Per això, Posidó,posa dos obstacles fonamentals a Ulisses: el risc de la mort, i el risc de l'oblit."

Antoni Bosch-Veciana considera el text de l'Odissea com el primer text filosòfic, precisament per preguntar-se pel sentit de la vida. Malgrat que l'Odissea es mogui en el llenguatge simbòlic,Ulisses des del principi és descrit com un home que té metis, astúcia, saviesa, i fins i tot podríem dir que no només té astúcia sinó que al llarg de l'Odissea es mostra sempre astut. Se'n sortirà davant del risc de la mort i del risc de l'oblit.

Per una banda, el risc de la mort. Per als grecs la mort és la pèrdua de la identitat, la despersonalització, l'oblit... En l'Hades, el lloc dels morts, hi apareixen tots sense cara, sense nom, sense veu, és a dir, sense identitat. Per altra banda, hi ha com a fonamental el risc de l'oblit. En tots els obstacles que Ulisses es va trobant en el viatge s'enfronta sempre amb el perill de l'oblit: que oblidi Penèlope, la seva esposa, el seu fill Telèmac i fins que oblidi casa seva, el seu casal. I si perdés la memòria perdria la seva identitat. Ulisses s'enfronta a l'oblit del seu propòsit, del sentit del seu viatge, d'arribar a Ítaca... Exemple d'això en seran personatges com els lotòfags, els que perden la seva memòria si mengen la flor de lotus, les sirenes que hipnotizen, Circe, Cal·lipso.

L'Episodi de Cal·lipso és del tot important. Perquè Cal·lipso és 'la que amaga', com el seu nom vol dir. Cal·lipso li vol amagar a Ulisses el sentit del seu viatge: tornar a Ítaca i restar a casa amb Penèlope. Ítaca i Penèlope. Hermes, enviat per Zeus, mana a Cal·lipso que deixir anar Ulisses a casa seva, que no el retingui més. Davant d'aquesta decisió de Zeus, Cal·lipso, a fi que Ulisses es quedi amb ella per sempre, li proposa fer-lo immortali permanentment jove. La immortalitat era un do excels per a un grec, i per qualsevol, sobretot si, a més, hi ha la promesa de perpètua jovenesa. La temptació de Cal·lipso a Ulisses era una temptació molt potent.

Ulisses rebutja l'oferiment temptador de Cal·lipso. Després de rumiar-ho Ulisses acceptarà el seu caràcter mortal i, amb això, mostrarà una decisió ferma, inalterable per retornar amb Penèlope i restar a casa seva. La decisió fonamental d'Ulisses és, doncs, aquesta: acceptar la seva mortalitat malgrat la finitud de la vida. La vida té sentit en aquesta acceptació del caràcter mortal, finit de l'home. Tot el sentit de la vida d'Ulisses rau en l'acceptació de la seva mortalitat. I accepta que una vida humana, malgrat el seu caràcter mortal és digna de ser viscuda i té sentit. És a dir, una vida bona és possible de ser viscuda per un mortal. Més encara: és en l'acceptació de la mortalitat que l'home pot trobar el sentit de la vida.

Ulisses sap que el sentit de la vida no radica ni en la immortalitat, ni en l'eternitat. L'home és home, no és Déu, i no ho ha de ser. La saviesa d'Ulisses és aquesta: la vida tésentit, malgrat morim. Dit això, la saviesa d'Ulisses és cercar com moure's en l'acceptació d'aquest caràcter mortal per la vida. Això implica vèncer la por, habitar el present, trobar el propi lloc en el món (per Ulisses és casa seva). I per aquests tres punts passa de fet la matriu de tota història de la filosofia, per això podríem parlar de l'Ulisses com del primer filòsof grec.

L'Odissea és la narració que fa el mateix Ulisses de les seves aventures. Ulisses recita totes les seves aventures en diversos indrets de l'Odissea. Això vol dir que si les pot recitar és que no ha oblidat el sentit del seu viatge, ni després d'haver arribat a Ítaca, quan es disposa a narrar el seu viatge de retorn en la nit . La vida és feta de memòria, vivim perquè recordem, si no recordéssim res, moriríem. Quan arriba a Ítaca, torna a narrar tot el que li ha esdevingut al llarg dels vint anys a Penèlope sense haver oblidat res.: Ulisses no ha perdut la seva identitat.

En l'Odissea hi ha tres punts claus que responen al sentit de la vida: la llar —més endavant serà la polis— com a lloc propi de l'home;  l'acceptació de la  finitud; i la vida com a exercici constant de memòria (la memòria com a presència reactualitzadora de la vida).