Si us plau, presenti's breument

Sóc professor de literatura a la Universitat de Beira Interior (Covilhã, Portugal). Humanament, puc considerar-me un centaure ibèric: portuguès de nacionalitat, però amb molts anys de la meva vida passats en diversos indrets de la geografia espanyola. He publicat quatre novel·les: “Não Tenhas Medo do Escuro” (2009), “Planície de Espelhos” (2010), “Matinada na Tua Ànima” (2011) i “Restaurant Canibal” (2014). De manera que pertanyo a aquesta estirp d'agents dobles de l'ensenyament que també són escriptors. Entre els meus llibres, s'expliquen dos assajos: “Els secrets de Portugal” (2012: escrit en castellà) i “Com Sobreviver a Portugal” (2014). I hi ha, a més, una obra a la qual li tinc un afecte especial: “Espelho Meu” (2013), un conjunt de reflexions sobre els Evangelis. Aquest text s'ha traduït a l'italià i es prepara la traducció catalana. Col·laboro en “La Vanguardia”. Estic casat i sóc pare d'una nena.

Vostè serà el proper ponent de la lliçó inaugural del ISCREB, parlarà de literatura i de Déu. Pot explicar quina connexió existeix entre ells. 

En primer lloc, existeix una curiosa intimitat entre allò verbal i allò diví. Ho veiem amb claredat en Sant Joan: tot comença amb el Verb. Al Gènesi, d'altra banda, se subratlla que el món neix de les paraules del Senyor. Reflexionar sobre matèries espirituals comporta, tard o d'hora, meditar sobre el llenguatge. Perquè, als països de l'ànima, els idiomes no són només una eina de comunicació, sinó una manera de Creació: el ciment amb el qual s'edifica la realitat. De fet, les paraules no neixen de les coses; són les coses que neixen de les paraules.

Això que anomenem literatura és un ús laic d'aquest poder diví del llenguatge. Són molts els escriptors que han viatjat cap a Déu muntats en les seves obres. I això ocorre fins i tot amb qui, al llarg del seu recorregut, s'ha trobat amb el diable, com li va passar a Baudelaire. No obstant això, també existeixen autors que han fet dels seus escrits un itinerari de claredats: Sant Agustí, Santa Teresa, Sant Joan de la Creu. I molts més, que han construït catedrals de paraules, de vegades desconegudes pels creients.

Per últim, és curiós notar que aquests esclats de veritats que són els Evangelis no poden ser considerats literatura. Aquesta cerca la veritat, la bellesa, mentre que el Nou Testament és en si mateix aquesta veritat, aquesta bellesa. Una veritat i una bellesa que sorgeixen davant nosaltres amb la neta simplicitat de les coses naturals. La lliçó inaugural, en la qual encara estic treballant, tractarà tots aquests temes.

Per què ha escollit aquest tema, quin és l'interès que pot despertar en l'audiència?

És molt important que tornem a relacionar els mons de l'art, de la ciència, de la filosofia amb l'esfera de l'espiritualitat. Recentment he llambregat “Els principis matemàtics de filosofia natural”, d'Isaac Newton. Aquest llibre m'ha emocionat profundament: el major rigor científic es conjumina amb una gran sensibilitat religiosa. A Occident, seríem molt més feliços si articuléssim les grans dimensions de la cultura amb els camins de l'Esperit. La nostra ciència seria més eficaç i més humana, la nostra filosofia més rica i lluminosa, i la nostra creació artística molt més bella i profunda. En tractar aquest tema, pretenc reconstruir la connexió entre el món religiós i el literari, alguna cosa que pot ser realment útil.

Quins tres llibres ens recomanaria?

Per començar, com estem celebrant el cinquè centenari del naixement de Santa Teresa, els suggeriria la lectura de el “El libro de la vida” o de “Las moradas”. Són obres extraordinàries, molt vives, escrites en un llenguatge parlat, espontani, que les transporta fàcilment fins als nostres dies. Un comença llegint a Teresa, i acaba l'obra xerrant amb la santa.

Però, com també, segons el moment, demanen lectures una mica més lleus, els recomano una excel·lent novel·la policíaca de Petros Márkaris: “Amb l'aigua fins al coll”. Un llibre que ens ajuda moltíssim a entendre l'actual situació grega. L'autor és hel·lènic i, de vegades, com passa en aquest cas, la novel·la negra pot funcionar com una magnífica radiografia de determinats problemes socials.

Per acabar, una obra commovedora de John Williams, “Stoner”: un llibre sobre la bellesa que pot suposar l’ensenyament de la literatura. I que també s'ocupa de la manera com la felicitat i la dissort es barregen en les nostres vides. Es tracta d'una novel·la encara poc coneguda i, no obstant això, excel·lent. La seva lectura ens deixa amb un somriure en la cara i llàgrimes ballant en la mirada.

Quan llegim, ho fem per plaer intel·lectual o amb ànim de transformar la realitat?

Les dues coses es barregen. Obrir un llibre implica viatjar cap a una altra realitat, que és la que està en aquelles pàgines i sempre difereix una mica del que hi ha al món concret. Per això, llegir sempre és un gest revolucionari. Clar que aquests nous horitzons primer sorgeixen en la nostra ment, però després cal projectar-los en l'esfera del que existeix. El futur sempre es construeix amb llibres que han aconseguit infiltrar-se en la realitat. El plaer intel·lectual del que vostè parla deriva cap a un altre plaer: el de viure el que s'ha llegit. Entre els llibres i el món hi ha molts ponts: ponts quixotescos, però també uns altres que permeten recorreguts raonables, positius, que fan més feliços als homes.

Voldria afegir res més a aquesta breu entrevista?

El gran repte d'Occident al llarg dels propers anys serà la recuperació de la seva espiritualitat. Això és veritat de forma molt particular per a Europa. Però aquest renaixement –perquè es tracta d'això: d'un renaixement– ha de fer-se conservant totes les dimensions de la nostra llibertat política i cultural. En realitat, el retorn a l'ànima ha de realitzar-se com una manera de garantir la dimensió més profunda, més autèntica d'aquestes llibertats. I l'ideal seria que, en aquest renaixement, molta gent participés.