General

De la Bíblia a la Família

01 d'abril 2019
Redacció Església de Barcelona

El darrer mes de març, va tenir lloc la Setmana de la Família, per reflexionar sobre el seu paper en la societat. La trobada central va ser la conferència a càrrec de la biblista Claustre Soler sobre “La Família i la Bíblia”. La ponència va tenir lloc al Seminari Conciliar, precisament, el divendres 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona. És així, que la ponent va centrar gran part de la seva exposició en la dona, a través de les Sagrades Escriptures.

El delegat de Pastoral Familiar, Xavier Padilla va introduir l’acte. Va presentar a la ponent i va donar la benvinguda a tots els presents, entre aquests, el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Antoni Vadell.

Des del Gènesi fins als Fets dels Apòstols, Claustre Soler va repassar els diferents punts de vista sobre la família a la Bíblia i, així com, sobre la dona. Tal com va exposar, “l’ésser humà en comunió és la imatge i la resposta a la humanitat de Déu”. D’altra banda,  “la diferència sexual permet l’experiència de l’alteritat”, va dir. La relació home i dona, se situa en el jardí del Gn. que “és símbol de la benedicció divina, i de la vida íntima i familiar”.

La biblista va aturar-se en les diferents parelles dels relats patriarcals i antics, començant amb Adam i Sara. Va esmentar l’entitat pròpia de les diferents matriarques, i va destacar com “cada casa i cada parella és un món”. “Paper que juguen les dones es clau i no s’adiu a una figura passiva sinó amb personalitat”, apuntava Soler.

El sentit femení de Déu

Va reflexionar sobre el sexe de Déu, que tot i que sempre és percebut com a home, també té un “rostre femení”. Aquest es percep a través d’adjectius i trets propis amb gènere femení que s’atribueixen a Déu com: ruah(esperit), rahum (entranyable), hokmah (saviesa) i shekinah, que descriu a Déu com a presència enmig la comunitat.

En relació a la justícia que s’aplicava davant el matrimoni, la ponent va definir certs aspectes com una injustícia cap a la dona. Una desigualtat de força i autoriatat que es reprodueix tant a l’Antic com al Nou Testament. Sobretot, pel que fa al repudi, o bé, el delicte de calúmnia pel qual un home podia “desfer-se” de la dona sense gaires impediments.

Oseas i la fidelitat

Entre els casos esmentats de l’Antic Testament, la Biblista va aturar-se en Oseas i el seu testimoni de fidelitat. De fet, és el primer que utilitza llenguatge matrimonial per explicar la comunitat d’amor entre Déu i el seu poble. Oseas pren per esposa a una prostituta, però després d’algun temps, ella l’abandona per seguir la seva vida anterior. Tot i aquesta infidelitat ell seguirà estimant-la i l’amor cap a ella romandrà intacte. És això el que precisament hi ha entre Déu i el seu poble, que tot i trair-lo Déu els continua estimant.  

“L’amor de Déu és més fort que la infidelitat i després ens mostra més fort que la ingratitud”, va dir Claustre. “El mot clau és estimar – insistia la biblista-. És la passió del Déu enamorat del poble i passió del Déu, que és pare i mare, i que es manifesta en els fills, malgrat que aquests, el poble d’Israel no respongui”.

El llibre de l’amor

La gran definició i apologia a l’amor, i la seva veritable base la trobem en “El càntic dels càntics”. Tal com va dir Soler, “el llibre excel·lència  sobre l’amor, per la temàtica parella enamorada”. Aquest exposa com “l’amor si és amor, només pot ser noble i “el cos es fa llenguatge representant els sentiments més profunds”, va dir.

En aquesta línia, va definir com estimar implica “estimar el cos de l’altre perquè li pertany a aquell que estimes i l’amor unifica el conjunt”. No es mouen per quelcom irreflexiu sinó que surten a l’encontre de l’altre, de manera que, del jo i del tu esdevé el nosaltres. Pero, cap dels dos pot quedar diluït.

La parella cap dels dos és autosuficient i es pot afirmar que l’amor és un plaer i una missió perquè si no l’amor podria no ser altra cosa que una trobada momentània que convergeix, pero després divergeix. Per tant, aquest llibre ens diu que tota la persona és bona i la sexualitat és el regal del creador d’una creació que es responsable.

Nou Testament

Una vegada, resseguit l’Antic Testament, la ponent va entrar en el Nou, amb el naixement de Crist i el seu somni de formar una gran família.

Claustre Soler, d’entrada, va contextualitzar l’època de Jesucrist. Una societat clarament patriarcal, on l’home que no tenia família era menyspreat, ja que, aquesta era la fi per la qual havien estat creats. L’home, en la família i dins de casa eren els amos de la dona i dels fills, amb potestat per decidir, castigar i fer segons el seu parer.

Enmig d’aquest escenari arriba Jesús, que no es casarà, però sí que crearà la família més gran de la història: l’Església. Una família, on Déu és descrit a  través dels trets de Jesús, tant masculins com femenins. En aquest aspecte la biblista va subratllar com Jesús recull aspectes sempre relacionats amb les dones, com jugar amb els nens, la seva sensibilitat i l’emoció que és capaç de sentir. Així, Jesús presenta un pare no patriarcal, sinó tot el contrari, un pare que és home i dona.

La dona per igual

“La comunitat de Jesús és família per davant de tot i comunió entre homes i dones”. En aquesta línia, tot i que en  temps de Jesús la infravaloració de la dona era molt gran, Crist fa una revolució”, exposava Claustre. Ell denuncia les lleis injustes cap a la dona i les tracta per iguals. “Amb aquesta actitud, va motivar que la participació de la dona augmentés i fos notable en les següents generacions, donant-li més autonomia”.

Dues generacions després, l’ascens de la dona comença una marxa enrere. D’aquesta manera, les dones tornen a una postura submisa i queda restringida a la mera maternitat, tot i que, no era aquesta la voluntat de Jesús”, lamentava Claustre Soler.

Claustre Soler va acabar la seva intervenció exhortant les famílies presents a la sala i els responsables de la pastoral, davant el repte de formar i acompanyar les parelles. Home i dona per iguals, perquè “alguna cosa s’ha de fer!”, alertava. Va tancar finalment amb la pregària del Credo, “la paraula de Déu que fa ser optimista”, va concloure.

Enllaç original de la notícia.