La pràctica totalitat de religions s’autocomprèn sota el signe del diàleg: diàleg de la divinitat amb la humanitat en forma de revelació, diàleg de la humanitat amb la divinitat vehiculat per la pregària, diàleg del mestre amb el deixeble en vistes a la iniciació, diàleg de la comunitat de creients amb el conjunt de la societat on aquesta està ubicada, intercanvi entre les diferents espiritualitats a través del diàleg interreligiós... Aquesta dimensió dialogal és tan consubstancial que gairebé podríem dir que no existeix religiositat si hi eliminem la capacitat d’establir un intercanvi a través de la paraula i els gestos.

Tanmateix, aquest diàleg pot adoptar diversos registres, que van des de l’abstracció característica de la teoria plasmada en un model teològic fins al recurs simbòlic emprat en una litúrgia, passant per la paraula acollidora de la pràctica pastoral. Ara bé, sembla lògic pensar que la narració és el recurs privilegiat. I és que l’ésser humà, des dels orígens, sent debilitat pels relats, com si les històries tinguessin un poder alliçonador del què no frueixen altres dispositius. Inqüestionablement una narració té una capacitat de transmissió que deixa petjada en les nostres vivències. Per això els veritables mestres espirituals semblen tenir una predilecció pels exemples abans que per la teoria, per les paràboles abans que per l’especulació.

Deu ser per això que el cinema és una eina tan poderosa. Visionant pel•lícules hom introjecta, gairebé de forma inconscient, les qüestions essencial de l’existència humana: les determinacions de la nostra vida a través de les decisions que prenem, les conseqüències dels nostres actes, els tipus possibles de relacions que som capaços d’establir i la seva incidència en la nostra identitat...  No sempre trobem els mots per dir-nos i dir als altres les nostres vivències més profundes, però no per això ens veiem abocats al mutisme. També la dimensió transcendent de l’existència troba en el cinema un mitjà per fer-se visible: la capacitat de suggerir, la propensió a insinuar i deixar que l’espectador reflexioni ens treu de viure presoners en la immediatesa i ens obre a un més-enllà on pot flairar-se la sacralitat.