Quan el Cebrià entrava a l’aula, un inconfusible aire montserratí s’escampava per tot l’espai. Elegància, senzillesa, sobrietat i profunditat irrompien a classe gairebé imperceptiblement. El professor creuava la porta silenciosament, pas àgil, viu, somriure delicat i mirada clara. Un cop arribava a la taula, el Cebrià començava a desplegar la seva saviesa. No semblava un “erudit”. Més aviat, en tot allò que expressava mostrava l’experiència amarada per l’estudi i la pregària. 

Vivències nascudes del sentir i l’assaborir Déu al llarg d’anys de trobada amb Ell. Copsàvem la profunditat del seu encontre amb el Transcendent gràcies a les experiències quotidianes que el professor volia compartir generosament amb els seus alumnes. 

Així, una vegada ens deia amb molta rotunditat que era incapaç de celebrar més d’una eucaristia al dia. No era possible per algú que, com ell, vivia tan intensament el sagrament de comunió íntima amb Déu i la comunitat. En una altra ocasió, parlant sobre la vida comunitària, ens feia notar la seva importància, perquè modelava, perquè ajudava a practicar la humilitat i l’obediència. La llibertat, deia, consisteix en estimar en la comunitat. A voltes, l’experiència de vida que ens compartia podia semblar més prosaica...però només ho era en aparença. En alguna ocasió entrava a classe amb un got de xocolata ben calenta, acabat de comprar. Les seves mans agafaven ben fort el recipient de plàstic, en un intent d’aconseguir escalfor. I mentrestant, ens deia, “tinc un fred...”. 

No semblava que el fred li pogués agradar a aquell home espigat, somriure delicat i mirada clara. Més aviat, tot indicava que era l’escalfor del cor el que mobilitzava la seva vida. Sí, ben segur que era l’Amor. Amor traduït en Bellesa. Un cop, un alumne li va exposar un dubte: “¿un acte ètic és un acte Bell?, més enllà de l’estètica...¿podríem dir que un acte ètic és un acte Bell?”. Semblava que la pregunta l’acabava de travessar. Com una fletxa. Remogut, va començar a citar textos. No li va resultar gens complicat. Era l’experiència del cor, la saviesa del cor la que parlava...Potser per això en alguna ocasió havia afirmat que parlar de Déu és estar enamorat de la Bellesa. Qui sap si aquesta era la raó per la què era capaç de trobar la Veritat amagada en gestos de justícia. Com aquell que va fer Basili el Gran, creant una ciutat hospitalària, tal i com el professor ens havia explicat en alguna de les seves classes.

I tot això passava sense que, en cap moment, els aires de Montserrat abandonessin l’aula. Com quan ens feia llegir els textos dels Pares, recollits en un impecable treball que compartia amb nosaltres. Llavors, amb molta –amb moltíssima- insistència, ens corregia. Maldava perquè llegíssim atentament, pausadament, musicalment...I nosaltres, ruboritzats, continguts, fèiem l’esforç. Fins que algú ho aconseguia. Fins que algú capaç de treure dels seus llavis un “molt bé!”. Tal era el respecte que li professàvem.

I tot rellegint els seus apunts, tot recordant les experiències breus, però intenses, compartides amb el professor de somriure delicat i mirada clara, una sola expressió, senzilla i sòbria, ens és donada: Gràcies, mestre!