Afirmar que vivim en un món en crisi ja no és sinònim de semblar un profeta apocalíptic, un líder messiànic, un polític populista d'esquerres o un ancià amb malenconia repetint que qualsevol temps passat va ser millor. No, per desgràcia per a la humanitat i per al planeta que ens acull, la crisi, o millor dit, les diferents crisis, moral, econòmica, política, mediambiental, etc., ens han esclatat a la cara i ara com ara no sabem ben bé com reaccionar. Alguns diran, amb raó, que al llarg de la història de la humanitat, i fins i tot des dels orígens de l'evolució de la vida al planeta Terra, de crisis, de períodes de caos i transformacions violentes i sobtades, n'hi ha hagut sempre: des de l'extinció dels dinosaures a finals del Cretaci fins a la desaparició de l'Imperi romà, des de la fi del món maia a Mesoamèrica fins a l'ocàs del món de l'Antic Règim a Europa. Tots aquests períodes finals han portat també, efectivament, patiment i incertesa. En tots ells (bé, en tots menys segurament al Cretaci inferior) també es varen alçar veus que deien que el món s'acabava, que es vivien els últims temps. I en certa manera era cert, ja que moltes cultures i maneres d'entendre el món han acabat i després han aparegut altres de noves. Així, doncs, què és allò que fa diferent aquesta crisi?

Personalment, crec que hi ha, com a mínim, dues característiques que provoquen que aquesta crisi sigui diferent d'altres. La primera seria l'extensió. Aquesta és una crisi global que abasta el conjunt de la humanitat. Si en altres períodes de temps o llocs geogràfics eren cultures, civilitzacions o imperis els que entraven en crisi i moltes vegades fins i tot arribaven a periclitar, avui en dia ens trobem que és la pràctica totalitat de la humanitat la que es troba immersa en la crisi. I en bona part això és degut al fet que, amb honroses i concretes excepcions, la immensa majoria de la humanitat ha acceptat amb entusiasme el mite d'Occident (la manera de fer que té aquesta civilització anomenada occidental). Dins d'aquest mite es consideren totes aquelles formes econòmiques, polítiques, socials i religioses que li són pròpies i que formen un Weltanschauung, però que, com passa en tots els mites, les persones que ens trobem immersos no arribem a veure, precisament per pertànyer a ell. Aquest mite, per primera vegada en la història dels mites, ha tingut la pretensió de ser universal, és a dir, d'abarcar a tota la humanitat, i el que és pitjor, la major part de la humanitat l'ha acabat comprant moltes vegades acríticament. Això ens portaria a intentar veure quin és l'atractiu d'aquest mite occidental per ser acceptat i fins i tot desitjat per tanta gent provinent de mites (cosmovisions, cultures, etc…) diferents. Això no obstant, ho haurem de deixar per una altra ocasió i quedar-nos amb l'evidència que per primera vegada una visió del món, un mite, ha esdevingut global. L'altra característica de la crisi seria que tots els factors que l'han desfermat tenen causes antròpiques, és a dir, que no ha fet falta esperar que ens caigués un meteorit, ni a entrar en una era glacial, ni a patir una gran variació de l'eix terrestre per trobar-nos en una situació límit. No, en aquesta crisi ens hem posat nosaltres solets. És, per tant, la mateixa humanitat la que està en crisi i no com se sent tants cops el fet de viure en un món en crisi. El món, el planeta, la nostra casa comuna en paraules del papa Francesc, és el que pateix les conseqüències. De fet, és tota  la Creació la que gemega i sofreix dolors de part. I no solament ella, sinó també nosaltres que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà  (Rm 8, 22-23a).

Ja n'hi ha moltes persones conscients d'aquesta situació, com s'ha pogut veure a bastament al llarg d'aquest d'any que ve d'acabar. I especialment punyent és el crit de protesta de tants i tants joves que tenen la sensació que tot se'n va en orris, de què res no té sentit. Sensible a tot plegat, un Mbombog (gran sacerdot) dels basaa del sud de Camerun va llançar una proposta cap a Occident: Pelle Maha (casa gran en llengua basaa), un espai de reflexió des de diferents tradicions religioses del món que miren amb ulls crítics els temps en els quals ens ha tocat viure. Pelle Maha segons el seu impulsor l'Mbombog Badjang, es podria convertir en una mena de modesta aliança de l'Esperit que agrupés a persones i grups de diferents tradicions que sentin la necessitat d'expressar el seu punt de vista sobre la Realitat des de l'experiència tradicional o religiosa. Aquesta iniciativa va ser recollida a Barcelona pel Ferran Iniesta, professor emèrit d'història d'Àfrica a la UB que juntament amb altres persones de diferents sensibilitats religioses, però sempre dins del camp tradicional (un dia seria bo debatre en profunditat què és el que s'entén per Tradició) l'intentem desenvolupar en un eix que avui dia agermana el territori basaa al Camerun, Catalunya i el Quebec. Aquesta iniciativa no pretén ser la solució a res en concret, ni tenim la recepta per sortir de la crisi en cap dels seus aspectes. Pelle Maha només intenta ser una petita escletxa de llum per a totes aquelles persones amb sensibilitat religiosa, espiritual, tradicional o diguem-li com bolguem que encara confien – confiem -  que qualsevol sortida de la humanitat implica apostar altra vegada per l'Esperit. Els fonaments, si s'han de refer o si s'han de tornar a posar, han de començar per l'Esperit i això és quelcom que hauria d'interpel·lar a totes les tradicions. Pelle Maha si més no, pot ser un bon instrument. 

Per a tenir més informació sobre Pelle Maha aneu a: www.pellemaha.com