Logo

Actualitat

Una Setmana ben Santa

Joan Torra, professor de l'Iscreb - General

La peregrina Egèria ens explica que a Jerusalem a finals del segle IV el diumenge abans de Pasqua s’hi feia una processó que anava des de la Muntanya de les Oliveres fins a la basílica de l’«Anàstasi». La gent portava rams i cantava, precedint el bisbe que feia present Jesús. Es tractava de tornar a fer “en el mateix lloc” allò que havia passat els darrers dies de la vida de Jesús. També nosaltres volem imitar l’entrada de Jesús a Jerusalem entrant al temple on celebrem i allà escoltar la lectura de la Passió.

És el preàmbul de la Setmana Santa aquest any molt tardana. Això és així perquè volem celebrar la Pasqua “en el mateix moment” en què Jesús hauria mort a la creu i hauria ressuscitat avui. Pasqua té un valor significatiu ben sacramental per ella mateixa, tal com es cuiden de fer notar sovint els Pares.

Què bé que expressa sant Agustí aquest sentit contemplatiu de la Passió de Jesús des de la perspectiva de la seva victòria pasqual. Escoltem-lo des d’un fragment d’un sermó seu dels Comentaris als Salms. Diu:

La passió de nostre Senyor i Salvador Jesucrist és l’origen de la nostra esperança i ens ensenya a sofrir pacientment. En efecte, ¿què hi ha que no puguin esperar de la bondat divina els cors dels fidels, si per ells el Fill únic de Déu, etern com el Pare, no en tingué prou de fer-se home, i de néixer del llinatge humà, sinó que fins i tot volgué morir a mans dels homes, que ell havia creat?

És molt el que Déu ens promet; però és molt més el que recordem que ha fet ja per nosaltres. ¿On érem o què érem, quan Crist morí per nosaltres, pecadors? ¿Qui dubtarà que el Senyor donarà la vida als seus sants, si ja els ha donat la seva mateixa mort? ¿Per què vacil·la la fragilitat humana a creure que els homes viuran amb Déu en el futur? Molt més increïble és el que ja ha estat realitzat: que Déu ha mort pels homes.

¿Qui és, en efecte, Crist, sinó aquella Paraula que existia al començament, que estava amb Déu i que era Déu? Aquesta Paraula de Déu es va fer carn, i posà entre nosaltres el seu tabernacle. És que, si no hagués pres de nosaltres carn mortal, no hauria pogut morir per nosaltres.

D’aquesta manera el qui era immortal va poder morir, d’aquesta manera va voler donar-nos la vida a nosaltres, els mortals; i això per fer-nos partícips del seu ésser, després d’haver-se fet ell partícip del nostre. Ja que, de la mateixa manera que no hi havia en nosaltres cap principi de vida, no hi havia en ell cap principi de mort. Admirable intercanvi, doncs, el que s’acomplí amb aquesta recíproca participació: de nosaltres assumí la mortalitat, d’ell rebem la vida (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3: PLS 2, 545-546)