Logo

Actualitat

Una mirada teològica a la pederàstia a l’Església

Marc Mercadé, coordinador estudis virtuals Mallorca - General

Aquests darrers anys han sortit a la llum milers de casos de pederàstia produïts en el si de l’Església. No ha estat pas una moda passatgera constatar aquests pecats criminals comesos, en molts casos impunement, per diferents bisbes, preveres, religiosos o laics amb responsabilitats a les comunitats cristianes. Aquest fet dolorós ens convida a una reflexió teològica sobre la pregunta que molts creients ens fem: com és possible que no es fes res? No en sóc cap expert, tan sols un pare de família preocupat per una mentalitat que ha ocultat aquests abusos sobre els més febles de les nostres comunitats: els nostres infants. Cal seguir en el canvi que va iniciar Benet XVI i que, amb greus dificultats i incoherències, el papa Francesc vol dur a terme a l’Església (carta al poble de Déu del 20/08/2018). José Carlos Bermejo i Marta Villacieros han analitzat i descrit la complexitat de la pederàstia en el seu llibre Doble drama. Humanizar los rostros de la pederastia (PPC 2012). És una lectura que recomano perquè es centra en el sofriment de les víctimes i introdueix el relat dels abusadors en l’explicació del com. De fet, esperant que a casa nostra es faci un estudi profund d’aquests crims, voldria destacar dos elements teològics del com:

Un element és el poder que el clericalisme ha donat al sacerdot o religiós sobre un infant com apunta Hervé Legrand en un article sobre abusos sexuals i clericalisme (Études, abril 2019, 81-92). Desterrar el clericalisme implica reformar l’autoritat i el poder clerical, recollint unes paraules del Papa Francesc. A aquesta deficiència institucional que assenyala Legrand, jo hi afegiria una concepció teològica del natural enfront del sobrenatural, una concepció que H. de Lubac va desmuntar però que segueix tristament vigent. Als pederastes se’ls ha protegit (com recollen les indagacions exposades pel president de la Conferencia Episcopal alemanya i arquebisbe de Munich y Frisinga, el cardenal Reinhard Marx) en considerar el seu pecat com un fet “natural” –reprovable però natural- que no pot interferir en una vida entregada al sobrenatural, el seu servei diví. Aquesta mentalitat està al darrera de la pràctica de traslladar abusadors d’una comunitat a l’altre per “tapar” l’escàndol, i d’altres pràctiques silenciadores de les víctimes. Però, “no hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.” (Mc 4,22).

Un altre element gira entorn a l’escàndol. Guilhem Causse, en un article anomenat “Les víctimes de l’abús i l’Església. Justícia i Perdó” (Études, maig 2019, 69-80), parla de l’escàndol dels petits, les autèntiques víctimes que reclamen avui justícia com a pas previ a què l’Església els demani perdó. Perdó demanat pel Papa Francesc en l’encontre sobre la protecció dels menors amb els presidents de les conferències episcopals i que ha d’anar acompanyat d’accions i de canvis de mentalitat. Cal canviar el sentit de l’escàndol que suposa la pederàstia. En la mentalitat que oposa natural i sobrenatural, els petits són els creients que tenen una fe (sobrenatural) feble –i no han de ser escandalitzats en fer-se públic aquests casos- o la feblesa del clergue –que ha de seguir al servei diví (sobrenatural), fugint de l’escàndol. H. de Lubac, seguint sant Tomàs d’Aquino, ens diu que és en el natural on es manifesta el sobrenatural. Quan Jesús afirma que Déu es manifesta en els petits (Mc 9,33-37) segons J. Gnilka no parla d’altre tipus de persones que els infants, els més febles per naturalesa, posats en el centre de l’acollida. L’escàndol en la fe és el que pateix la víctima, en la seva naturalesa ultratjada.

Jesús ja ens va advertir del llevat dels fariseus (la hipocresia de voler semblar immaculats) i d’Heròdes (el plaer que aporta el poder) que endureix el cor (Mc 8, 14-21). Per això, els responsables d’evitar-ho, tot i tenir ulls i orelles, no veien ni sentien el sofriment dels petits, els escandalitzats. Tristament perquè encara tenim un llarg camí de metanoia per fer. Més encara quan una de les pitjors condemnes de Jesús és: “qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria...” (Mc 9,42). Siguem prou valents per dur-la a terme.