Logo

Actualitat

SIMONE WEIL: EL SILENCI DE DÉU

Josep Otón - General

 Simone Weil és un personatge fascinant, polièdric i controvertit. Nascuda en el si d’una família jueva no practicant i benestant, des de ben joveneta es va preocupar per la situació dels més desfavorits. Dotada d’una ment brillant, visqué acomplexada pel talent del seu germà, el matemàtic André Weil. Estudià filosofia a la Sorbona, on coincidí amb Simone de Beauvoir. Weil va ser la número 1 de la seva promoció; de Beauvoir, la número 2.

Va compaginar el seu compromís envers el proletariat amb la docència en diversos instituts de secundària. Com eren temps complicats, no es conformà amb ser una simple espectadora de la història i va voler analitzar els esdeveniments d’aquella època des de la seva perspectiva personal. Criticà obertament el règim soviètic que s’estava consolidant com a seqüela de la Revolució russa. Viatjà a Alemanya per copsar l’ambient que estava catapultant el partit nazi cap al poder. Les seves conviccions socials la portaren a treballar en diferents fàbriques per conèixer de primera mà les precàries condicions de vida dels obrers. Malgrat el seu pacifisme, participà en la Guerra civil espanyola com a miliciana, tot i que no va fer ús de la violència. Va haver de refugiar-se al sud de França per evitar caure en mans dels alemanys durant l’ocupació. Després es va exiliar a Nova York i a Londres on va col·laborar amb la France Libre del general De Gaulle. Finalment, va morir als 34 anys esgotada després d’una trajectòria viscuda amb massa intensitat.

Un cop acabada la II Guerra mundial, Gustave Thibon va publicar La gravetat i la Gràcia, que l’editorial Fragmenta acaba de traduir al català. Amb aquesta obra es va fer pública la recerca espiritual d’aquesta autora. Thibon va seleccionar una sèrie de pensaments que Weil havia anat anotant en els seus Quaderns mentre estava al sud de França. Déu, la gràcia, la creu... formaven part dels temes de reflexió d’una pensadora que s’havia definit com agnòstica o, fins i tot, atea.

A partir d’aquell moment es van anar publicant els seus escrits pòstums. El dominic Joseph Marie Perrin va donar a conèixer algunes de les cartes on confessava les seves experiències espirituals -en una processó a Portugal, a Assís i durant la celebració de la Pasqua a l’abadia de Solesmes- i les seves reticències a batejar-se.

Jo vaig començar a llegir els textos de Simone Weil a finals dels 90. Estava interessat en l’experiència interior de pensadors, escriptors i artistes. Molts d’ells, oficialment ateus o agnòstics, se sentien interpel·lats per la qüestió religiosa. Fins i tot, algunes de les seves vivències podrien entendre’s des de la perspectiva espiritual.

Simone Weil representava un clar exemple d’aquesta espiritualitat forjada a les afores de la comunitat creient, en el llindar, com diria ella, o en les perifèries, com planteja el papa Francesc. Per aquest motiu, vaig decidir estudiar-la a fons i li vaig dedicar la meva tesi doctoral.

En la meva recerca, vaig aprofundir en dues dimensions de la seva obra. D’una banda, la seva tasca com a educadora. D’altra, les seves anàlisis sobre el totalitarisme. Weil era docent i l’educació constituïa una de les seves principals preocupacions. En els seus escrits trobem nombroses propostes per reformar el sistema educatiu, sobretot les referides a conjuminar el treball manual amb l’intel·lectual. No es podia privar els joves obrers d’una cultura que semblava reservada per a les elits. I, al seu torn, el treball físic havia de constituir un element clau en l’educació. A més, ofereix una sèrie de reflexions sobre l’atenció i sobre com educar-la des de l’escola que sobten per la seva actualitat.

En la tesi em vaig centrar en la importància atorgada per a aquesta autora a l’ensenyament de la història atès que em permetia abordar un segon tema: la crítica als totalitarismes. Soc de l’opinió que Weil coincideix amb els postulats de Hanna Arendt en definir el totalitarisme no pas com una anomalia derivada de la perversitat de determinats tirans, sinó com quelcom estructural que pot afectar en major o menor mesura a qualsevol col·lectiu.

Amb el bagatge conceptual proporcionat per la tesi, vaig escriure un llibre dedicat a l’experiència espiritual d’aquesta autora, Simone Weil, el silenci de Déu, que ara Fragmenta ha editat en castellà. Aquesta nova versió no és una simple traducció de l’original, sinó que es tracta d’un text reelaborat.

A partir de l’anàlisi d’un relat breu, conegut com el Prologue, que m’evoca el Càntic espiritual de sant Joan de la Creu, intento descriure quina va ser l’experiència interior (mística?) d’aquesta filòsofa i explicar el pensament religiós que va desenvolupar a partir de les seves vivències, les seves lectures i la seva reflexió.

Simone Weil va cercar la transcendència per mitjà del seu compromís amb la justícia social. A través del cristianisme va conèixer la figura de Jesucrist i també un univers semàntic que li permeté formalitzar la seva inquietud pel patiment humà i el conseqüent silenci de Déu.

En aquest llibre, intento esbrinar què li va passar, com ho va interpretar a la llum de la seva intensa biografia i com ho va articular en un discurs, sovint dispers i fragmentat, que resulta força actual perquè il·lumina moltes situacions que ara estem vivint.

Aquesta autora pot ser un referent per als qui cerquen l’Absolut tot i ser reticents amb la dimensió institucional de l’Església. També per als qui, compromesos en la vida eclesial, cerquen aprofundir en l’experiència de Déu i s’amoïnen per trobar un llenguatge significatiu per parlar de la fe en el nostre món secularitzat. A més, Weil no es tancà en les aportacions del cristianisme i va buscar la llum inherent en altres religions, esdevenint així una pionera en el diàleg interreligiós, una qüestió cabdal en la nostra societat.

En resum, Simone Weil és alhora una intel·lectual de primera línia, una activista social compromesa fermament en la lluita per la justícia i una mística del segle XX, l’experiència de la qual esdevé profètica per al segle XXI. 

Josep Otón