Logo

Actualitat

Nadal: el trobament entre el diví i l’humà

Antoni Matabosch - General

Ja sé que Pasqua és el nucli central del cristianisme. Que sense els fets de la Pasqua i l’anunci de la resurrecció de Crist res en quedaria del Cristianisme. Ja ho sé tot això.
 
Però sense Nadal no hi pot haver Pasqua, sense naixement de Jesús no hagués pogut viure, morir i ressuscitar. Tanmateix Nadal no és només un preludi, una condició prèvia, un simple primer pas. Nadal té per els cristians una dimensió i una significació cabdal. Afaiçona tot el missatge cristià.
 
El Cristianisme no és només creure en Déu. Això és propi de tots els teismes.
 
No és només considerar a l’home Jesús com un gran exemple de vida religiosa i de predicació de valors,  molt vàlids; com tampoc és només tenir la seguretat de què ens transcendim a nosaltres mateixos, que som més del que semblem a primera vista, que tenim valors i desitjos valuosos. Per això no cal ser persones de fe.
 
Per altra banda el Cristianisme es diferencia d’altres religions
  • No creu com l’Islam que Déu es fa paraula, en aquest cas escrita, en la que s’hi troba tota la normativa de l’actuar humà en tots els camps.
  • No creu com el judaisme que Déu es fa acompanyant de la història del poble, però que no es fa present en cap persona concreta.
  • Creu com altres religions  que Déu està a tot arreu, però difereix en què no tot és Déu. Que Déu no és el món. Però sí que Déu es fa present al món.
Sant Agustí digué molt bé que per als cristians Déu és més transcendent, està més enllà del que puguem pensar, però que alhora és més íntim que la més pregona intimitat del nostre cor.
 
I aquesta paradoxa d’Agustí es posa de manifest, es fa palesa, d’una manera molt especial, al Nadal. 
 
Quan parlem de l’Encarnació del Fill de Déu, estem afirmant que allò més transcendent (Déu) s’està fent home, humanitat. Que l’eternitat ha entrat en la història humana. Que el bé i el mal pot estar en els nostres cors, però que no està entre Déu i nosaltres.
 
Déu visita, posa la seva tenda, fa estada entre nosaltres, amb senzillesa, sense poder ni imposicions; però sí que anuncia un gran missatge, una Bona Nova: Déu es fa home a fi que l’home pugui ser Déu, pugui ser imatge de Déu. El gran Ireneu de Lió ja va dir que “la gloria de Déu és que l’home visqui i visqui en plenitud”. Per l’Encarnació Déu estima i assumeix tot el que és humà i el crida a una transformació superior.
 
La conseqüència del que he dit és que el cristià i tota institució cristiana ha d’actuar sempre segons el model de l’Encarnació: és a dir que s’ha d’esmerçar a posar ponts i a establir comunicació entre la dimensió religiosa i la dimensió humana de la vida. I això pot tenir moltes aplicacions, també en els àmbits socials universitaris i acadèmics.
 
  • Voldrà dir que s’esforçarà en veure que és raonable creure i que la fe es pot raonar.
  • Voldrà dir que no hi por haver contradiccions entre la ciència i la fe, i que una justa complementarietat, conservant les pròpies identitats, no faria mal ni a l’una ni a l’altra.
  • Voldrà dir que pel creient tot sofriment humà és un escàndol a la vida de la fe encarnada.
  • Voldrà dir que entre la fe i la cultura hi ha d’haver una col·laboració que enforteix ambdós dimensions. La cultura ha aportat a la societat obres culturals de tota mena, valors humans (des de la fraternitat universal, fins a la noció de persona i proïsme). La fe, per la seva banda, només es pot desenvolupar-se en el marc d’una cultura, de cada cultura. 
 
Per això avui parlem, volem parlar, de inculturació de la fe. D’un doble moviment de mútua fecundació i perfeccionament entre cristianisme i cultura.
 
Un cas ben clar d’aquesta inculturació és el de la Sagrada Família, on allò que és arquitectònicament perfecte indueix a una espiritualitat sublim. 
 
El cristianisme és una religió d’encarnació, de trobament entre el diví i l’humà, en Jesucrist. Tota forma cristiana descarnada, fonamentalista, d’ignorància de les injustícies socials, d’un espiritualisme desaforat o d’un materialisme groller que només es fixa en el que veu, està molt lluny de l’Encarnació.
 
I finalment, deixeu-me dir que aquest creuament del diví amb l’humà, no només s’expressa en l’àmbit racional, sinó també en el que ara en diem de la intel·ligència emocional o més ben dit cordial. Déu es fa present amb tota humilitat, tendresa, proximitat íntima. Per això l’esperit de Nadal, el veritable esperit de Nadal agafa tota la persona i la situa en un nou nivell més humà i més diví alhora.