Logo

Actualitat

Joves mobilitzats al carrer

Non Casadevall, professor de l'ISCREB - General

Analitzar la importància del moviment que els joves estan protagonitzant al carrer els darrers anys, ens planteja d'entrada diversos problemes, podríem dir conceptuals. A banda, òbviament, d'acceptar la premissa base que els joves són presents en les mobilitzacions recents al carrer (com a forma de referir-nos a l'espai públic).

El primer problema és definir els conceptes; abans de dir res, o no dir almenys cap bestiesa massa grossa, cal definir de què parlem, precisar qui són els joves i què significa estar mobilitzats, fer-se presents al carrer.

Jove fa referència a una edat concreta, tot i que, en la societat actual, jove potser faria referència a unes condicions de vida, progrés personal, qüestions materials, a unes responsabilitats, tasques, tenir altres a càrrec... l'edat cronològica sembla, doncs, un càlcul poc precís.

Quan parlem de mobilització, més enllà de l'origen militar del terme, que també, parlem de presència al carrer per aportar un determinat discurs, demanda o causa, ocupar l'espai públic per fer visibles reclamacions, opinions o necessitats. Sortir a l'espai públic per parlar amb veu pròpia.

Si bé les definicions són molt millorables, en tant que més elaborables i precises, ens permeten construir un discurs, elaborar unes hipòtesis sobre el perquè de la presència i el protagonisme dels joves a les mobilitzacions.

El segon problema són les prediccions, o més ben dit les no prediccions. Cap científic social, cap tertulià o opinador social ha previst la presència en els moviments dels joves. Un cop observat el fenomen, es busca, ràpidament, donar explicació. Probablement perquè són analitzats des de l'exterior (per qui no és ni membre, ni coneixedor d'aquests grups, i per tant no comparteix experiència, expertesa, ni pensament, ni ...) són pures conjectures, reflexions externes intel·lectuals.

Ningú va preveure els fets de resposta a la sentència, la generació 14O, o anant un xic més enrere en el temps, ningú va visualitzar el 15M, o les reclamacions en el marc de l'Emergència Climàtica.

El fenomen és sorprenent per no previst i perquè no encaixa amb la definició que es fa d'aquestes generacions: encotillades entre no demaneu/ no feu res i el binomi no sabeu que vol dir viure en una dictadura / vosaltres sí que esteu bé.

Aquests grups anomenats joves, no se'ls pot encasellar perquè els espais de politització de creació de pensament, idees, els moviments, els partits polítics o sindicats són estructures rígides, del segle XX, i no són útils, còmodes, per a aquells qui viuen, perquè no coneixen altra realitat, en la modernitat líquida. Que pateixin fins i tot en el món laboral.

Perquè determinat jovent participa, si bé no majoritàriament, en entitats culturals, o practica esport en equip (acceptant la disciplina, i un cert compromís...) elements que sovint es troben a faltar en el comportament del dia a dia de les generacions més joves.

Els joves tot i ser protagonistes de les mobilitzacions, senten lluny la política institucional; creuen que els partits els ignoren, i que les institucions no donen resposta a les seves necessitats.
Tot i això, en diversos períodes de mobilització al carrer, els joves hi són presents, però perquè s'activen els joves? "quan polaritzes hi ha gent que canvia d'opinió" afirma Paul Engler, gent que no accepta que es reprimeixin accions pacífiques i de desobediència civil. Persones que no accepten una situació que es va agreujant fins a la darrera gota que fa vessar el got.


Aquesta hipòtesi serviria per explicar el que estem procurant analitzar. En una determinada situació conjuntural, on el context (postmodern - líquid) és molt canviant -però no per això menys determinant- els joves es veuen abocats al no-futur típic del moviment punk.


Els joves prenen consciència que tindran una vida, materialment parlant, pitjor que la dels seus progenitors i s'ensorra tota l'estructura argumentada en l'esforç, el treball, la recompensa de la feina ben feta... I els joves reclamen una veu pròpia, no accepten ser representats per ningú que no siguin ells mateixos i prenen el carrer amb accions atractives, que els joves senten seves.
Una contradicció si tenim en compte que una de les característiques d'aquest moviment juvenil, i que el fa molt diferent d'altres protestes com les revoltes urbanes als suburbis, és que "no hi ha desesperació. Hi ha ràbia i frustració, però també esperança; el missatge no és «no hi ha futur i tot és un desastre», sinó «activa't, va, som-hi»".


L'aportació, per tant, és constructiva. Hi ha un projecte, un horitzó, que no és el projecte de les generacions que els precedeixen, a qui es fa responsables de la seva situació.


No podria acabar aquest intent d'anàlisi, sense destacar la visibilització de les dones en les protestes, presents en elles no sols quantitativament, sinó també qualitativament: amb veu, amb arguments, prenent la paraula, com a portaveus...

En conclusió, si tot canvia tan ràpidament, no podem preveure el futur. Per tant, visc l'ara i l'aquí (sense por a perdre res perquè res és permanent) i això influeix en totes les esferes de la vida. També la forma de mobilitzar-se, o la religiositat i l'espiritualitat. Els joves hi són però no tal com hi havien estat els seus pares.

És un procés similar al de la Teoria de la secularització que va predir la fi de la religió, erròniament perquè no entenia com actuava la gent... perquè es feia l'anàlisi des d'espais acadèmics, geogràfics culturals, econòmics o socials, molt concrets i precisos que no eren on es "cuinava" la realitat, que no eren els marcs majoritaris de la població.