Logo

Actualitat

Homenatge Lluís Duch (II)

Francesc-Xavier Marín i Torné - General

 Dissabte 10 de novembre moria Lluís Duch. Nascut al barri de Gràcia de Barcelona, va abandonar els estudis de química per ingressar el 1961 a Montserrat i ser ordenat de prevere el 1969. Duch havia conformat ja llavors la voluntat de construir una teologia que comportés una apologètica d’allò humà. La lectura de Barth, Bultmann i Tillich el duen a interessar-se per una teologia d’arrel antropològica. Els estudis a Munich amb Blumenberg i a Tubinga amb Bloch, Moltmann, Jüngel, Küng i Kasper es plasmen en una tesi doctoral sobre les ciències de la religió i el mite. Retornat a Catalunya no va trobar un fàcil encaix en les institucions teològiques del moment. En aquest sentit, Duch va ser sempre un personatge perifèric que generava incomoditats intel·lectuals pels seus criteris, la metodologia, les fílies i les fòbies. És prou coneguda la seva enorme capacitat a l’hora d’argumentar i legitimar els propis punts de vista, aixi com la contundència (no mancada d’un punt de duresa) de les seves crítiques. Providencialment, aquesta marginalitat va obrir-li les portes a institucions on va impartir el seu mestratge a un alumnat no necessàriament interessat per la religió (Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Universitat Autònoma de Mèxic).

 

Duch sempre es va sentir familiaritzat amb la perspectiva que ofereixen les ciències de la religió. La seva confrontació amb la fenomenologia, l’hermenèutica de Schleiermacher, la teologia protestant i la ingent obra de Mircea Eliade es va plasmar en una sèrie de publicacions amb una perpectiva llavors renovadora inspirada en la tensió entre l’estructura i la història de les religions (Ciencia de la religión y mito, 1974; Historia y estructuras religiosas, 1978; La experiencia religiosa en el contexto de la cultura contemporánea, 1979; Religió i món modern, 1984; Transparència del món i capacitat sacramental, 1988). En un segon moment, Lluís Duch se centra en l’elaboració d’un logomítica focalitzada en l’anàlisi de la crisi gramatical, la relació entre paraula i pensament, i la dimensió soteriològica de les mediacions religioses (Mite i cultura, 1995;  Mite i interpretació, 1996). Aquesta base li servirà de fonament per a iniciar una tercera etapa on reflexiona sobre les estructures d’acollida i la dialéctica entre tradició i transmissió. Aquesta època comença el 1997 amb La educación y la crisis de la Modernidad i culmina a partir de 2002 amb els imponents sis volums de l’Antropologia de la vida quotidiana. Pel conjunt de la seva obra la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

 

Duch deixa el seu mestratge sobre el polifacetisme del llenguatge humà, la transcendència de la dimensió comunicativa i comunitària de l’ésser humà, la perspectiva ètica de la paraula i l’hermenèutica del desig. La producció antropològica que va elaborar els darrers anys li van proporcionar una notorietat que, fins a un cert punt, l’incomodava. Amb motiu del seu 75è aniversari i dels 50 anys de vida monàstica, l’editorial Fragmenta va publicar una aproximació al seu pensament (Emparaular el món, 2011) i, el 2014, Elies Ferrer va defensar a la Universitat de Girona la primera tesi doctoral sobre l’obra duchiana (La centralitat del llenguatge en l’antropologia de Lluís Duch). Queden per estudiar, tanmateix, les seves publicacions a Qüestions de Vida Cristiana, Serra d’Or i Studia Monastica, així com una notable col·lecció de llibres d’espiritualitat i pastoral: Mort i esperança (1975), Esperança cristiana i esforç humà (1976), Pregar en temps de crisi (1988), Si avui escolteu la seva veu (1991), Memòria dels sants (1992), Simfonia inacabada (1994), De Jerusalem a Jericó (1994), Reflexions sobre el futur del cristianisme (1997), Jesucrist el nostre contemporani (2001), Un extraño en nuestra casa (2007), La crisi de la transmissió de la fe (2008), El pelegrinatge com a viatge (2010). Algú hauria d’estudiar, també, les seves brillants introduccions a les traduccions catalanes de Luter, Müntzer, Schleiermacher, Buber, Silesius, Bonhoeffer i Schönberg. El millor homenatge que se li pot fer serà llegir el seu llibre pòstum (Sortida del laberint) que apareixerà publicat a finals d’aquest any.