Logo

Actualitat

És la Pasqua

María Luisa Melero - General

 Una barreja de por i il·lusió es mastegava aquella nit a les cases dels esclaus. Havien sofert l’enduriment de les mesures del seu esclavatge, tenien notícies de les tensions i discussions de Moisès amb el faraó per aconseguir una sortida de tres dies al desert. Tenien motius per confiar en el poder de Déu que havia desplegat nou plagues davant els seus ulls; nou plagues que havien colpejat la cort egípcia i el seu poble deixant intactes els esclaus. Però aquella nit, aquella nit... la tensió havia esdevingut màxima: després de la darrera amenaça, el faraó no només els deixaria sortir tres dies al desert sinó que els expulsaria per sempre del país.

Les consignes eren clares: sacrificar l’anyell o el cabrit, marcar la porta de la casa, i menjar-lo sencer amb les herbes i el pa sense llevat. Menjar-lo a peu dret, menjar-lo a corre cuita, menjar-lo amb amics, menjar-lo a punt per la partença: vestit, bastó i sandàlies. A mitjanit es va desencadenar la darrera plaga, la mort dels primogènits va desfermar finalment i definitivament la tan demanada sortida. No va ser un permís, va ser una expulsió. El mateix poble els empenyia. I encara de nit, van sortir. Déu mateix els guiava i van acampar a la vora del mar.

Però el sistema opressor no estava disposat a perdre la seva ma d’obra esclavitzada. Fins i tot després d’haver patit totes les plagues, va iniciar la persecució dels sis-cents mil esclaus amb tota la força del seu exercit permanent: carros, cavalls i guerrers.

Què podia fer un grup d’esclaus fugitius? es trobaven acorralats a la vora del mar, a la vora de la mort, amenaçats per l’exercit més poderós de la terra.

En una nit de primavera, una nit immensa, el Senyor va obrir un camí eixut en el mar per facilitar la fugida dels esclaus. Aquella nit inacabable, una munió de fugitius va entrar en el llit del mar i en va sortir un poble. Aquella nit de primavera, l’únic combat pels esclaus el va lliurar el seu Déu compassiu i compromès: va sembrar la confusió en l’exèrcit enemic, va encallar les seves rodes. A la matinada, les aigües tornaren al seu lloc i van veure els egipcis morts a la platja.

És la Pasqua. El Déu que sent el clam del poble oprimit, decidit a alliberar-lo, passa a l’acció. Déu passa per la vida de les víctimes, de totes aquelles que es troben amenaçades i acorralades a la vora de la nit, intimidades a la vora de la violència, de l’angoixa, a la vora de la mort. Déu passa per la vida de les víctimes com va passar per la tomba de Jesús, el seu messies, executat per les autoritats civils i religioses com un perill per a la religió i l’estabilitat de l’Estat. Amb ell havia estat sepultada l’esperança del Regne de Déu a la qual havia consagrat la seva passió de profeta. Però Déu va declarar el seu al seu messies: a la seva vida, a la seva acció i a la seva pretensió.

Celebrar la Pasqua avui no és dir “Jesús és viu”, sinó molt més que això. És acceptar que Jesús tenia raó, que Déu és l’Abbà disposat a obrir un futur a qui no en té, que la seva proposta de vida és el camí de Déu per a la plenitud de tothom.

María Luisa Melero