Logo

Actualitat

El Papa Francesc al país d’Abraham

Francesc-Xavier Marín i Torné - General

 El Papa Francesc ha visitat l’Iraq entre el 5-8 de març: “Feia temps que anhelava visitar el país, i sobretot, conèixer els seus habitants” (Videomissatge abans del viatge apostòlic), plenament conscient de la importància espiritual de l’Iraq, “bressol de la civilització que està estretament lligat a través del Patriarca Abraham i nombrosos profetes a la història de la salvació i a les grans tradicions religioses del judaisme, del cristianisme i de l’islam” (Trobada amb les autoritats, la societat civil i el cos diplomàtic, 5 de març).

El mateix Papa proporcionava la clau del seu viatge abans de pujar a l’avió a Roma, quan afirma que es tracta d’un pelegrinatge que es desplega en una triple dimensió: s’hi desplaça en tant que pelegrí penitent, pelegrí de pau i pelegrí d’esperança. Aquests tres conceptes són les ulleres des de les quals el mateix Papa demana analitzar les seves paraules i gestos. Encara més, és a partir de la dimensió penitencial que les dimensions de pau i d’esperança n’adquiriran el ple sentit. Afirma el Papa: “vinc com a pelegrí, com a pelegrí penitent, a implorar el perdó i la reconciliació després d’anys de guerra i terrorisme, a demanar a Déu consol per als cors i guarició per a les ferides” (Videomissatge abans del viatge apostòlic a l’Iraq). Aquesta dimensió penitencial es fonamenta “en el signe del patriarca Abraham que uneix els musulmans, jueus i cristians en una única família”. En efecte, l’exemple d’Abraham ha d’ajudar a prendre consciència que “les antigues fonts de saviesa de les vostres terres ens guien vers una altra part, a fer com Abraham que, bo i deixant-ho tot, mai va perdre l’esperança”. Per això assegura el Papa que “he pensat molt en vosaltres aquests anys, en vosaltres que heu patit tant però no us heu desanimat. En vosaltres, cristians, musulmans; en vosaltres, jazidites que heu patit tant”. D’aquesta manera, el Papa es presenta com un pelegrí de pau i d’esperança que, com Jonàs a Nínive (ara a tocar de Mossul), va ser enviat a evitar la destrucció i a animar a recomençar.

Però, de què ha volgut demanar perdó el Papa? En tots els seus discursos, sermons i pregàries ho ha explicitat fent referència al Document sobre la fraternitat humana per la pau i la convivència, signat pel Papa Francesc i el gran imam d’al-Azhar, Ahmad al-Tayyeb, a Abu Dabi el 4 de febrer de 2019 https://www.iscreb.org/ca/comunicacio/actualitat/general/fraternitat-humana-pau-mundial-i-coexistencia-comuna-un-document-islamocristia/111/1/310. El Papa ha recordat prou vegades que aquest document amb els musulmans es troba a l’origen de la seva encíclica Fratelli tutti. A aquest document programàtic que compromet cristians i musulmans sunnites, ara s’hi afegeix la trobada a Najaf amb el gran aiatol·là Ali al-Sistani, autoritat representativa dels xiïtes. Com va reconèixer Sa Beatitud el Cardenal Louis Sako, patriarca de Babilònia dels caldeus, els cristians iraquians milloraran substancialment el seu testimoniatge si s’organitzen tenint en compte aquests compromisos que Francesc ha establert amb les autoritats de l’Islam...

En efecte, el Papa ha insistit en que el desastre patit per l’Iraq és degut a “conflictes sectaris basats sovint en un fonamentalisme que no pot acceptar la convivència de diversos grups ètnics i religiosos, d’idees i cultures diverses” (Trobada amb les autoritats, la societat civil i el cos diplomàtic, 5 de març). I ha recordat que “només si aconseguim mirar-nos entre nosaltres, amb les nostres diferències, com a membres de la mateixa família humana, podrem començar un procés efectiu de reconstrucció”. No hi haurà pau si no es combaten la corrupció, els abusos de poder i la il·legalitat, i s‘edifica la justícia per tal que creixin l’honestedat i la transparència. “Vinc com a penitent que demana perdó al Cel i als germans per tantes destruccions i crueltat (...) Que acabin els interessos particulars, aquests interessos externs que són indiferents a la població local. Que es doni veu als constructors, als artesans de pau, als petits, als pobres, a la gent senzilla que vol viure, treballar i resar en pau. No més violència, extremismes, faccions, intoleràncies; que es doni espai a tots els ciutadans que volen construir junts aquest país, des del diàleg, des de la discussió franca i sincera, constructiva; als qui es comprometen per la reconciliació i estan disposats a deixar de banda, pel bé comú, els propis interessos” (Trobada amb les autoritats, la societat civil i el cos diplomàtic, 5 de març). I aquí el Papa Francesc conclou la seva primera trobada amb les autoritats tornant a citar el Document sobre la fraternitat humana: “La religió, per la seva naturalesa, ha d’estar al servei de la pau i la fraternitat. El nom de Déu no pot ser emprat per justificar actes d’homicidi, exili, terrorisme i opressió”. Justament per això Francesc assegura amb contundència: “També a l’Iraq l’església catòlica ha de ser amiga de tothom i, a través del diàleg, col·laborar de manera constructiva amb les altres religions, per la causa de la pau”.

Aquesta apel·lació directa a l’església catòlica iraquiana serà el centre de la petició de perdó de la resta del viatge papal. En efecte, el Papa ha centrat les seves trobades amb les autoritats cristianes a criticar la desunió i la burocratització de les diferents esglésies cristianes a l’Iraq. El marc general del diagnòstic papal va quedar explicitat en l’homilia de la missa celebrada a la catedral caldea de Sant Josep de Bagdad. En aquest sermó el Papa menciona dues reaccions que han caracteritzat força cristians iraquians: “I jo, com reacciono davant les situacions que no van bé? Davant l’adversitat sempre hi ha dues temptacions. La primera és la fugida. Escapar, girar-se d’esquena, no voler saber res més. La segona és reaccionar amb ràbia, amb la força. És el que els va passar als deixebles a Getsemaní; en el seu desconcert, molts van fugir i Pere va prendre l’espasa. Però ni la fugida ni l’espasa van resoldre res. Jesús, en canvi, va canviar la història. Com? Amb la humil força de l’amor, amb el seu testimoni pacient. Això és el que estem cridats a fer” (Homilia a la Catedral caldea de Sant Josep de Bagdad, 6 de març). Per això el Papa recorda l’advertència del Llibre de la Saviesa: “Qui té més poder és sotmès a un examen rigorós”. I, pensant en els cristians que l’escolten a la catedral caldea, pregunta directament: “Si visc com Jesús, què hi guanyo? No corro el risc que els altres em trepitgin?. Paga la pena la proposta de Jesús o és un perdedor?”. Les benaurances mostren que la felicitat plena la tenen els pobres, els qui ploren, els perseguits. El poder, la glòria i la vanitat del món passen. Cal un testimoniatge quotidià d’amor magnànim, de paciència per començar de nou i adonar-se que, com amb el patriarca Abraham, les promeses de Déu s’acompleixen a través de les nostres debilitats.

La desunió i la burocratització ja van ser un dels elements centrals de la trobada del 5 de març amb els bisbes, sacerdots, religiosos, seminaristes i catequistes a la catedral catòlica siriana de Nostra Senyora de la Salvació de Bagdad. Allà el Papa ha estat molt més explícit. Així, davant de Sa Beatitud el Patriarca Ignace Youssif Younan i de sa Beatitud el Cardenal Louis Sako, Francesc recordarà que “el cristià està cridat a testimoniar l’amor de Crist arreu i en qualsevol moment. Aquest és l’Evangeli que s’ha de proclamar i encarnar també a l’Iraq”. A fi que aquest testimoniatge sigui escoltat cal evitar la deriva vers la desunió i la burocratització. En primer lloc Francesc recorda als cristians iraquians que “deixant de banda tota mena d’egocentrisme i rivalitat (...) l’amor de Crist ens impulsa a la comunió universal i ens crida a formar una comunitat de germans i germanes que s’acullen i tenen cura els uns dels altres. Penso en la familiar imatge d’una catifa. Les diferents Esglésies presents a l’Iraq, cadascuna amb el seu ancestral patrimoni històric, litúrgic i espiritual, són com molts fils articulats de colors que, trenats junts, composen una catifa única i bonica, que no només testimonia la nostra fraternitat, sinó que remet també a la seva font. Perquè Déu mateix és l’artista que ha ideat aquesta catifa, que la teixeix amb paciència i l’apedaça amb cura, volent que estiguem entre nosaltres sempre ben units (...) Què n’és d’important aquest testimoniatge d’unió fraterna en un món sovint fragmentat i esquinçat per les nostres divisions. Tot esforç que es realitzi per construir ponts entre la comunitat i les institucions eclesials, parroquials i diocesanes servirà com a gest profètic de l’Església a l’Iraq i com a resposta fecunda a la pregària de Jesús per a què tots siguin un”. (Trobada amb bisbes, sacerdots, religiosos, seminaristes i catequistes, 5 de març). I, tot seguit, el Papa critica que no se sigui particularment proper: “Que no us vegin com a administradors o directors, sinó com a pares preocupats pel bé dels seus fills, disposats a oferir-los recolzament i ànim amb el cor obert (...) No passem tot el nostre temps en reunions o rere la taula del despatx. Es important que siguem enmig del nostre ramat i oferim la nostra presència i el nostre acompanyament als fidels de les ciutats i dels pobles (...) Sigueu pastors, servidors del poble i no administradors públics, clergues funcionaris. Sempre amb el poble de Déu i no separats com si fóssiu una classe privilegiada”.

Per això, en la visita a l’església de la Immaculada Concepció de Qaraqosh, de nou davant de sa Beatitud el Patriarca Ignace Yussif Younan, el Papa Francesc recorda que cal custodiar els vincles i les arrels que ens mantenen units: “Segurament hi ha moments en què la fe pot vacil·lar, quan sembla que Déu no hi veu i no actua”. Llavors “el perdó és necessari per romandre en l’amor, per romandre cristians”. I conclou apel·lant al  “triomf de l’amor fratern que respecti les diferències, les diferents tradicions religioses, i que s’esforcin per construir un futur d’unitat i col·laboració amb totes les persones de bona voluntat”.

Aquest plantejament es reprèn en l’homilia de la missa a l’Estadi Franso Hariri d’Erbil el 7 de març. Allà el Papa recorda que Jesús ens revela la fortalesa i la saviesa de Déu “no amb demostracions de força o imposant la seva veu des de dalt ni amb llargs discursos o exhibicions d’un coneixement incomparable”. Per això adverteix de “la temptació de respondre als fets dolorosos amb una força humana, amb una saviesa humana”. I el Papa recorre a l’episodi de Jesús expulsant els mercaders del Temple perquè n’havien fet un lloc de desordre i confusió: “Necessitem eliminar de la nostra Església la nefasta suggestió del poder i del diners. Per purificar el cor necessitem embrutar-nos les mans, sentir-nos responsables i no quedar-nos de braços plegats mentre els nostres germans pateixen”. Per això el Papa, en acabar la missa davant de Mar Gewargis III, Catholicós-Patriarca de l’Església Siriana d’Orient, i dels arquebisbes Bashar Matti Wardi i Nizar Semaan, s’acomiada demanant “que no es discrimini ningú ni es deixi enrere ningú”.

La trobada interreligiosa a la plana d’Ur del dia 6 i la pregària per les víctimes de la guerra a Mossul el dia 7 han representat, d’alguna manera, la contrapart del viatge. La desunió i la burocratització denunciades els dies anteriors deixen ara lloc a la trobada fraternal. A Ur Abraham va començar un viatge que va canviar la història i del qual cristians, jueus i musulmans en són el fruit. “Va ser precisament a través de l’hospitalitat, tret distintiu d’aquestes terres, que Abraham va rebre la visita de Deu (...) Nosaltres, germans i germanes de diverses religions, aquí ens hem trobat a casa i des d’aquí, junts, volem comprometre’ns perquè es realitzi el somni de Déu: que la família humana sigui hospitalària i acollidora amb tots els seus fills i que, mirant el mateix cel, camini en pau en la mateixa terra”. Els testimonis que van intervenir en aquesta trobada interreligiosa mostren que “el més enllà de Déu ens remet al més ençà del germà”: els joves musulmans i cristians de Mossul han col·laborat en la reconstrucció d’esglésies i mesquites, teixint així amistats fraternes sobre les runes de l’odi; el professor musulmà Ali Thajeel organitza els pelegrinatges a Ur i facilita la celebració d’eucaristies per tal que els llocs sagrats continuïn essent oasis de pau i de trobada per a tothom; el cristià Dawood i el musulmà Hassan han estudiat i treballen junts per a construir un futur de germanor; Najy, una sabea mandea, va perdre la vida intentant salvar uns veïns musulmans.... En aquests testimonis el Papa Francesc hi veu el fruit del viatge inicial d’Abraham que va ser un camí de sortida, de sacrificis i renúncies: “També a nosaltres ens passa quelcom semblant. En el camí estem cridats a deixar aquests vincles i aferraments que, tancant-nos en els nostres grups, ens impedeixen acollir l’amor infinit de Déu i veure un germà en els altres. Necessitem sortir de nosaltres mateixos perquè ens necessitem els uns als altres”.  Quan tot semblava perdut, Abraham va esperar contra tota esperança: “necessitem, com el gran patriarca, donar passos concrets, pelegrinar per descobrir el rostre de l’altre, compartir records, mirades i silencis, històries i experiències”.

No hi ha haurà pau mentre els altres siguin ells i no part de nosaltres”, deia el Papa a Ur. “On pot començar el camí de la pau? En la renúncia a tenir enemics”. Per això a Mossul, en la pregària per les víctimes de la guerra, davant de l’arquebisbe Najeeb Michaeel, els testimonis de Raid Kallo i de Gutayba Aagha fan visible l’acollida, el respecte i la col·laboració harmoniosa entre cristians i musulmans: “Reafirmem la nostra convicció que la fraternitat és més forta que el fratricidi, l’esperança és més forta que la mort, la pau és més forta que la guerra”. Jonàs va ser enviat per Déu a Nínive-Mossul perquè veia “com la maldat dels homes pujava fins el cel”. “Nosaltres –diu el Papa-, absorts en les nostres preocupacions i ambicions massa terrenes, sovint hem oblidats els designis de pau i harmonia. Ens hem tancat en nosaltres mateixos i en els nostres interessos particulars, i indiferents a Déu i als altres, hem barrat les portes a la pau” Allà a Mossul, la mesquita al-Nuri i l’Església de Nostra Senyora de l’Hora testimonien el drama resultat de “no dedicar el temps al servei de l’amor sinó dels nostres interessos egoistes, personals o de grup”.

El Papa ha recordat que els cristians, musulmans i jazidites conformen comunitats màrtirs a l’Iraq. Totes elles han patit el flagell de la guerra, del sectarisme i del terrorisme, i ara han de recuperar la confiança mútua per renéixer plegades. Justament per això impacten tant les paraules del Papa adreçades als periodistes durant el vol de retorn a Roma. Afirma Francesc que s’ha sentit honorat de ser rebut pel gran aiatol·là al-Sistani, a qui qualifica d’un dels grans mestres espirituals actuals, un savi humil, una llum universal, un home de Déu. I, com que la saviesa de Déu està escampada arreu, la seva intenció visitant al-Sistani ha estat ajudar a que molts cristians el descobreixin com un gran referent de la fraternitat universal. I, en contrast, la resposta del Papa a la pregunta de si és conscient que aquest viatge era perillós: va decidir lliurement, i després de moltes pregàries, anar a l’Iraq. El perill no és allà, afirma el Papa, sinó en els entorns cristians que l’acusen de ser “un inconscient, d’anar contra la doctrina catòlica i d’estar a un pas de l’heretgia”. Aquests no han aconseguit silenciar el Papa en el seu projecte d’avançar en la fraternitat de la mà dels musulmans, i la seva veu ha ressonat, potent i clara, en el país d’Abraham.

 

Francesc-Xavier Marín i Torné