Logo

Actualitat

El camí de Sant Jaume, una experiència inoblidable

Núria Sangles - General

Fa uns quants anys amb uns amics ens vam animar a fer el camí de Sant Jaume. Molta gent el feia i en sentíem parlar. Així que, a poc a poc, vam anar concretant i vam decidir posar-nos en marxa i preparar el munt de coses que pensàvem que faria falta.

Em preguntava... Seria una caminada molt forta? Seria un somni arribar-hi? Per què? Tindria fortalesa física suficient?

Amb tots aquests dubtes rondant-me per dins em vaig engrescar i vaig treure la motxilla, el sac i les mil i una coses que pensava que em farien falta. No podia faltar res. Mirava de col·locar-ho tot de manera que no ocupés massa espai en la motxilla i sobretot que no augmentés massa el pes. Mirava el mapa, els itineraris, els kilòmetres que separaven una etapa de l'altra, els albergs on dormir... Això sí, tot sense reserva. Confiàvem que l'alberg ens acolliria. Tot això em va anar creant una il·lusió i moltes ganes de posar-me en marxa. No anava sola, sabia que podria compartir amb els amics però dintre meu hi havia "un no sé què" que m'avisava que hi havia quelcom que hauria d'afrontar jo sola. El camí era llarg i tot un misteri.

Va arribar el dia d'emprendre el camí i molt feliç vaig sortir ben equipada de casa direcció Roncesvalles que és on iniciava el camí.

Quan portava un parell d'etapes uns quaranta o cinquanta kilòmetres, ben aviat em vaig adonar que portava massa pes damunt les espatlles. De seguir així potser no ho resistiria.

Així que abans de seguir amb la tercera etapa, vaig prendre la decisió de desprendre'm de coses. Tan senzill com buidar la motxilla de coses que m'havien semblat imprescindibles, i amb el que duia de camí ja veia que no eren tan importants, ni necessàries.

Em vaig quedar amb el mínim, tot allò ja no ho tornaria a recuperar i podria seguir fent el camí exactament igual. Sembla fàcil però us ben asseguro que demana reflexió per a discernir què és essencial i què és accessori.

 

I així vaig anar avançant amb dubtes, encerts i desencerts... amb els ulls ben oberts per seguir els revolts del camí i no perdre'm.

Mireu, el camí de Sant Jaume presenta una gran analogia amb el camí de la vida. Té un inici i un final. Et poses en marxa i no té retorn; allò que has deixat enrere és passat.

Això si, amb l'experiència i la vivència del tram fet, pots corregir o viure d'una altra manera el següent... i així fins al final. El mateix paisatge et transporta a diferents sentiments i emocions d'esforç, de solitud, d'enyorança, de tendresa...

El cansament acumulat pot fer-te trontollar de seguir endavant... En el camí trobes moments per contemplar, per pensar, per xerrar, per fer una foto, per donar gràcies... al final del dia ve la recompensa el descans.

 

Vaig aprendre a confiar que malgrat la duresa del camí, i les dificultats que es presentaven, amb una paraula d'ànim, la mà estesa d'un company, o el mateix esforç de superació, podies seguir endavant...

Vaig aprendre a valorar la importància d'un gest amable, una mirada, el to de les paraules... Tot això es transformava en un rebre i donar...

Vaig tenir molts moments per pouar en el fons del cor, i trobar aquells brots verds que feien el camí diferent...

Vaig constatar que per fer camí en la vida no cal tenir moltes coses, però si que cal estimar i sentir-se estimat, tenir cura de la família, dels amics, sentir-se bé amb un mateix, aixecar-se després de caure i seguir caminant... i que "el fet essencial és invisible per als ulls."

Vaig gaudir de moments dolços com descobrir la terra. Quan la trepitges i et passes per certs indrets, és quan et mostra la seva riquesa i la seva força.

Vaig experimentar que el fet important no era la meta sinó el camí: "Caminante no hay camino se hace camino al andar".

 

Poema escrit durant el meu camí: 


"Polvo, barro, sol y lluvia
es Camino de Santiago.
Millares de peregrinos
y más de un millar de años.

Peregrino, ¿Quién te llama?
¿Qué fuerza oculta te atrae?
ni el Campo de las Estrellas
ni las grandes catedrales.

No es la bravura Navarra,
ni el vino de los riojanos
ni los mariscos gallegos,
ni los campos castellanos.

Peregrino, ¿Quién te llama?
¿Qué fuerza oculta te atrae?
ni las gentes del Camino
ni las costumbres rurales.

No es la historia y la cultura
ni el gallo de La Calzada
ni el palacio de Gaudí,
ni el Castillo Ponferrada.

Todo lo veo al pasar,
y es un gozo verlo todo,
mas la voz que a mi me llama
la siento mucho más hondo.

La fuerza que a mí me empuja
la fuerza que a mí me atrae,
no se explicarla ni yo
¡Sólo el de Arriba lo sabe!"