Logo

Actualitat

Alguns aspectes ètics de la pandèmia de la COVID-19

Antoni Nello, professor de l'ISCREB - General

La pandèmia de la COVID-19 ens ha colpit a tots. I seguim atrapats en la seva repercussió. Parlem de la repercussió sanitària, de la repercussió econòmica, social i política. Però hauríem d’afegir també la seva immensa repercussió ètica, que hauria de marcar un salt qualitatiu en la nostra manera individual i col·lectiva d’entendre la convivència humana, així com la seva organització i gestió. Intento explicar-me amb alguns aspectes de la pandèmia que tenen, al meu entendre, una rellevància ètica inevitable i que no podem, de cap manera, obviar d’ara endavant. Certament no es tracta d’una anàlisi exhaustiva però espero que significativa.

 

La vulnerabilitat humana

La pandèmia ha posat en evidència la vulnerabilitat de l’espècie humana. Hem viscut en la creixent arrogància de la grandesa i la fortalesa humanes, avalades per unes ciències i unes específiques ciències mèdiques altament sofisticades i reeixides. Però, de sobte, apareix un virus nou que esberla aquesta arrogància i la converteix en por i replegament, quan no en l’absurda negació de la tràgica realitat que han pretès alguns dirigents polítics eixelebrats.

 

La pandèmia és i ha de ser un clam per replantejar l’entitat, alhora grandiosa però també fràgil, de l’ésser humà. I també la seva relació amb el medi en el qual viu, del qual n’és administrador però de cap manera senyor arbitrari. El saber és poder, però el poder no es pot exercir prescindint de la vulnerabilitat humana ni dels delicats equilibris del medi natural en el que ens movem, perquè aleshores se’ns gira en contra.

 

La globalització planetària

La pandèmia també palesa un fet que formulem fa temps sense analitzar-lo en totes les seves implicacions: la globalització, la inexorable interrelació entre tots els països, la disminució radical de les distàncies geogràfiques, la insuficiència de reduir problemes a petites qüestions territorials. Tots estem inexorablement interrelacionats. I això era veritat ja abans de la pandèmia. Però em sembla que a Occident ens ho miraven des de l’alçada del benestar, quan els problemes greus, migracions, guerres, fam endèmica... eren problemes locals que tocaven potser el nostre cor però no ens afectaven directament perquè no en rebíem directament les conseqüències. Ara això s’ha trastocat. I calia que així fos.

 

La globalització no és només un gran mercat del qual poder-se aprofitar sinó també, i ara veiem que sobretot, una interdependència que ja és inevitable i que cal assumir en totes les seves dimensions i implicacions.

 

La comunitat corresponsable

Hem viscut com a hereus d’un liberalisme que alguns proclamaven vencedor absolut en la contesa ideològica entre el capitalisme i el comunisme que ha marcat bona part de la segona meitat del segle XX. I això ha volgut dir la proclamació, per damunt de tot, dels drets individuals. No es tracta ara de negar la importància dels drets humans individuals, de cap manera, però sense menystenir tampoc els drets col·lectius i els deures que se’n deriven.

La pandèmia ens ha fet veure la insostenibilitat del vell axioma segons el qual cadascú té dret a viure com vulgui mentre no faci mal visible i directe a algú altre. Perquè el mal també pot ser invisible i indirecte, com en la forma de contagi certament no volgut però tanmateix efectiu. I això ens hauria de responsabilitzar. El benestar de tots passa per la consideració de la manera com la meva conducta individual, o de petit grup, repercuteix sobre la resta de la societat. Som, no és una opció, una comunitat. I per això, d’alguna manera que cal aprofundir, responsables tots els uns dels altres. Ja no podem atribuir-ho tot a mandataris diversos i dispars, als seus encerts o errors, que també són importants, sinó que hem d’eixamplar el ventall i preguntar-nos de quina manera el nostre actuar, el nostre estil de vida, afecta la salut i al benestar de tots.

 

La priorització sanitària

I finalment un aspecte directament sanitari. La pandèmia ens ha fet descobrir, amb cruesa i de vegades amb crueltat, el funcionament intern de certes maquinàries sanitàries: davant l’escassetat de recursos, com calia administrar-los davant el nombre desbordant de necessitats d’atenció sanitària? I ha aparegut la discriminació en clau utilitarista: la gent més gran, amb menys esperança de vida, ha estat de vegades, no sempre ni per tothom, arraconada silenciosament, fins que ha esclatat un escàndol mediàtic que tampoc ha ajudat a afinar un tema tan delicat.

És evident que cal prioritzar en l’escenari pandèmic en el qual ens hem trobat. Però en cap cas això vol dir seleccionar uns ciutadans per damunt d’altres. Vol dir, en canvi, adoptar les millors i degudament proporcionades mesures a cada persona i a cada franja de persones. L’abandó mai és una possibilitat sanitària, mai. I la mort en les millors condicions possibles, acompanyada de la millor manera possible, també és un deure deontològic indiscutible. Hi ha moltes qüestions bioètiques en joc que s’han evidenciat durant aquesta pandèmia. No és aquest el lloc per ser exhaustius. Però no puc renunciar, aquí, a reafirmar la inviolable sacralitat de la vida humana, de tota vida humana. I els deures no només sanitaris, sinó també culturals, socials i polítics que implica aquesta sacralitat. Deures de proximitat, familiars, d’aquells que no es poden acontentar de llegar a una institució la cura dels seus avis o malalts. Deures institucionals, sobre el funcionament d’entitats que s’arroguen estar al servei de les persones vulnerables i en canvi es converteixen de vegades en negocis flagrants. Deures culturals, socials i polítics, en la concepció i ordenació de la cura de les persones més febles i de l’adequat acompanyament dels moments d’especial vulnerabilitat que els concerneixen.

 

Epíleg breu

La pandèmia segueix. Ens farà patir. Potser ens afectarà greument, a tu o a mi. Però esperem que sigui també, per a tota la humanitat, un moment de descoberta i d’aprenentatge a tots els nivells esmentats. I més, si cal.

I per cert, la Pontifícia Acadèmia per a la vida acaba de publicar, amb data 22 de juliol, un document que recomano vivament: “Humana comunitas en la era de la pandemia: consideraciones intempestivas sobre el renacimiento de la vida” (http://www.vatican.va/roman_curia/pontifical_academies/acdlife/documents/rc_pont-acd_life_doc_20200722_humanacomunitas-erapandemia_sp.html). De ben segur que llegint-la, trobareu més i millors observacions que les que aquí he procurat formular molt breument.