Logo

Actualitat

Zygmunt Bauman, una mirada sòlida al nostre món. De l'anàlisi social a la crida ètica

Antoni Bosch-Veciana - General

Fa uns dies va morir el sociòleg Zygmunt Bauman. El seu prestigi internacional era, i és, indiscutible. Tenia noranta-un anys. La seva esposa, la periodista Janina Lewinson, va compartir amb ell tota una vida: el matrimoni celebrà seixanta-dos anys de noces (fins a la mort de Janina, el 2009). A tots dos els caracteritzava una amabilitat desbordant i un tarannà afable que mai cap dels seus hostes oblidava d'assenyalar.

La imatge dels seus últims anys era la de l'home de cabells blancs, esborrifats, tornasolenc, de celles llargues i blanques. Fumava amb pipa. Sovint s'acostava la pipa als llavis per exhalar-ne el fum, també blanquinós, que acompanyava la seva mirada, el seu pensament i totes les converses que exigissin concentració: el seu discurs era construït amb una solidesa granítica que s'acompanyava, per contrast, d'un fum escampadís. Els seus ulls penetraven el món, el pensaven en silenci i, en les converses, l'expressaven amb claredat. Posava per escrit la seva mirada atenta i penetrant amb un llenguatge rigorós i diàfan. Creava metàfores que ajudessin els lectors i els oients a comprendre l'abast del seu discurs. La seva obra, ingent, és d'un valor extraordinari. Va donar conferències arreu del món (més d'una vegada va ser rebut a casa nostra, i amb una acollida excepcional).

Zygmunt Bauman serà recordat per ser l'eminent sociòleg que va elaborar el que s'anomena la teoria de «la modernitat líquida», una fórmula de síntesi —a vegades interpretada massa reductivament— que vol donar a entendre allò que han estat els segles darrers, sobretot a partir de la segona meitat del segle xx, i fins a l'actualitat. Les substàncies líquides —deia ell— són aquelles que tenen dificultats per conservar la seva forma, com li esdevé avui al món. Vivim de manera habitual sense tenir ni mantenir cap rumb determinat; vivim en la precarietat i en la incertesa constants. La velocitat de la vida és vertiginosament accelerada i, doncs, sense cap temps per a l'assossegament ni per al pensament meditat. Vivim en un ritme de començaments incansables i, igualment, d'incessants finals. Vivim ocupats en com acabar les situacions i les coses, i no en com iniciar-les i construir-les amb consistència. 

Zygmunt Bauman va viure un dels segles més convulsos de la història. Va patir personalment la seva condició jueva. Com a sociòleg —primer a la universitat de Varsòvia, després a la de Leeds (Regne Unit)— es preocupà d'entendre el món en què li tocà de viure, un món que, d'ençà de finals del segle xix, anava arribant a la fi. Seguint Titus Livi, Zygmunt Bauman comprenia el moment present com un estat d'interregnum, però sense poder saber ben bé —o gens ni mica, deia— cap on es dirigia aquest nostre món d'avui. Havia viscut notables moments de la història en una vida personal plena de sofriment. Tenia un pòsit espiritual de lectures que l'ajudaren a llegir i comprendre el seu present. Des dels autors grecollatins fins a l'actualitat havia llegit amb gust un nombre gairebé inabastable d'obres. Era d'una memòria prodigiosa, cosa que li permetia introduir les lectures fetes al llarg de la vida en les seves anàlisis i interpretacions que, com acostumen a ser en l'univers lector jueu, eren d'una densitat gens corrent.

La sociologia per a ell no només demanava llegir el món (amb el llenguatge matemàtic, de la sociologia) sinó sobretot interpretar-lo, cosa que suposava dotar-lo de sentit, tot dotant-lo, igualment, d'eines per tal que en fos possible la seva transformació. Amb el món davant dels ulls esdevé del tot necessari i urgent emprendre una reflexió ètica en l’àmbit personal i sobretot global que incidís directament en un canvi de rumb, en una solidificació de les cultures, en una recerca de nous models de vida humans i humanitzadors. Cal apuntar cap a un novum humà que dignifiqui la vida arreu del planeta. La seva teoria sobre la «modernitat líquida» cal entendre-la en un doble sentit: d'una banda, aquesta «liquiditat» és la liquiditat de la dissolució de tot, del nihilisme, de la vida aquosa en la qual l'ésser humà s'immergeix o s'hi troba immers sense ni tan sols voler-ho; però també, d'altra banda, la «liquiditat» de la vida apunta a un liquidar més profund, és a dir, a l'eliminació o liquidació de moltes coses fins arribar a la liquidació de l'ésser humà. Deia Zygmunt Bauman, «vetllem perquè el principal programa del segle xxi no sigui liquidar l'home». Cal que l'ésser humà es determini èticament en aquest present, de manera imperiosa. Cal que l'home esdevingui compromís ètic. Zygmunt Bauman va lluitar contra la «ceguesa moral» de l'ésser humà immers en aquesta «liquiditat» humana del temps present. Una bona arma per combatre la liquiditat present és combatre i resistir en favor de la solidesa del pensament. En aquest compromís ètic hi trobem, sens dubte, Zygmunt Bauman. I no és poca cosa. Perquè pensar sòlidament en temps líquids és una treball lent que exigeix una mirada molt atenta al moment present.

No caldria ni dir-ho: en ell no hi havia cap lectura nostàlgica ni cap restauracionisme impossible, sinó una crida ètica a fer un món on l'ésser humà tingués un lloc d'acollida enmig d'una societat construïda damunt de fonaments ferms. Això podria conferir una estabilitat més prolongada. Només amb un esforç d'anàlisi cultural i filosòfic aprofundit és possible comprendre i construir un món on encara l'ésser humà pugui sentir-se acollit, com a casa.

Zygmunt Bauman fou un intel·lectual dels segles xx-xxi que va contribuir notablement a posar el món davant del mirall de si mateix. La lectura de les seves obres —lectura del tot recomanable!— ens mostra el treball d'aprofundiment sobre les principals realitats que s’han esdevingut en el nostre món occidental i, particularment europeu: el totalitarisme, l'Holocaust, la modernitat, el consumisme, la globalització, Europa, l'educació, la incertesa existencial, la riquesa, la ceguesa moral, les migracions («els desconeguts a la porta de casa»), etc. 

És un autor que mereix, sens dubte, la nostra atenció si volem comprendre'ns més a nosaltres mateixos. Posa en relleu com n'és d'important la mirada i el pensament sobre el nostre present —sobre cada present— per tal de decidir-se sòlidament vers el futur. Pensar ja és, d'alguna manera, decidir. En aquest sentit, també la teologia hauria de pouar en els pensaments d'aquest eminent sociòleg del segle xx per comprendre una mica millor i més a fons el món al qual s'adreça la seva reflexió. La teologia no reflexiona ni sobre el buit, ni des del buit, ni per a crear més buidor. Ben al contrari. La mirada de Zygmunt Bauman pot ser una d'aquelles mirades que ajudi el pensament teològic a pensar veritablement, des de l'home i per a l'home, el llenguatge sobre Déu. Avui, amb tant sofriment com hi ha, la teologia també ha d'abordar la problemàtica que afecta l'home sofrent. I ho ha de fer des d'una reflexió intel·ligent i serena, moguda a desvetllar el compromís d'acollida que hauria de partir de la realitat de la situació de l'home hodiern. I, en això, Zygmunt Bauman pot col·laborar a donar-hi forma.