Logo

Actualitat

Desconeguts a la porta de casa

Jordi Corominas - General

Desconeguts a la porta de casa és el títol d’un dels llibres de Zygmunt Bauman, que va morir ara fa poc, gairebé junt amb Tzevtan Todorov. Dos grans humanistes que des d’una visió realista i gens optimista de la persona humana han maldat per un món on la dignitat de les persones, de totes, estigui per damunt de qualsevol altre consideració o ideal. Sense ells, ens sentim una mica més orfes, amb menys llums per aquesta nit en la que sembla que ens anem enfonsant. Son de lectura obligada. De T. Todorov, recomanaria La Conquista de América. El problema del otro, un anàlisi molt lúcid de les diferents possibilitats en la relació amb els altres. Tots dos autors, exiliats ells mateixos, han defensat els emigrants, els refugiats, i coincideixen “grosso modo” en l’explicació del perquè de la xenofòbia, l’estigmatització del emigrant, sobretot del que és pobre i de cultura diferent de la nostra.

Tot indica, que per més murs que alcem i per més traves que posem, el flux constant de persones que busquen l’oportunitat de tenir una vida decent no s’aturarà. A no ser que corregim el fons del problema:  la diferencia del nivell de vida, l’escletxa salarial entre els països pobres i els rics. No és només una qüestió de posar fi a la guerra de Síria, és una qüestió de política i redistribució mundial. Perquè doncs, en les eleccions, i en les actituds i comentaris de molts de nosaltres, es dirigeix la ràbia cap els refugiats, els emigrants, enlloc de cap a les arrels d’aquests moviments migratoris? Com potser que les víctimes del terrorisme, com son els que escapen de la guerra, siguin acusats de “terroristes”?

Sens dubte, la resposta és complexa i hauríem de tenir en compte un munt de factors. Tan Todorov com Bauman ens recorden que el recurs a carregar les culpes als emigrants que “ens prenen la feina i la seguretat social”, és sovint un mitjà còmode per deixar a l’ombra qüestions difícils de tractar i de solucionar. És un costum humà culpar i castigar els missatgers del contingut detestable del missatge que porten. En el cas actual, els refugiats de la guerra de Síria son missatgers d’unes forces globals desconcertants, inescrutables i espantoses, davant de les quals ens sentim impotents, i enlloc de desemmascarar-les, dirigim la nostra ràbia als refugiats que en son la conseqüència i que tenim a prop i a l’abast. Aquesta lògica retorçada, la mentalitat que genera, i les emocions que allibera, proporcionen uns terrenys altament fèrtils i molt temptadors per als que busquen vots.

Bauman, que per cert, ja preveia la victòria de Trump a Estats Units, ens parla d’una nova classe social emergent, el “precariat”, una fusió de la classe treballadora i la classe mitjana del segle XX, una classe angoixada, que se sent fràgil i amb molta por de perdre tot el què han aconseguit. Aquest cada vegada més extens “precariat” té una autoestima en caiguda lliure que només troba un punt d’inflexió i de recuperació d’un cert orgull en un nacionalisme xenòfob, que almenys els permet situar-se per damunt de la “púrria” dels nou vinguts, i en el mite de “l’home fort”: necessitem algú que ens protegeixi i que ens doni alternatives que els sistemes democràtics lliberals no ens donen.

Todorov insisteix en que la por a les persones de cultura diferent a la nostra és gairebé una constant antropològica: Els estrangers tendeixen a causar angoixa precisament perquè son desconeguts, i per tant, son imprevisibles i temibles a diferència de les persones amb les quals interactuem cada dia i de les quals ens pensem que sabem què podem esperar.

És relativament fàcil, pels polítics que volen fer carrera, aprofitar-se d’aquestes pors antropològiques i del “precariat” associant  el problema de la immigració  amb un problema de seguretat nacional i fent el truc de la “securització”: desviar la ansietat dels problemes que els governs son incapaços d’afrontar cap a problemes que ofereixen als polítics la possibilitat de que la ciutadania els vegi.

És així com a poc a poc acabem fent el joc a l’Estat islàmic. Atiar el sentiment antiislàmic fa més fàcil convèncer i reclutar a joves musulmans, víctimes de l’hostilitat i la discriminació. Com pitjor siguin les condicions pels joves musulmans millor serà per la causa terrorista. En molts barris d’Europa i de països rics és fàcil trobar famílies desestructurades. Si a això s’hi ajunta una televisió encesa tot el dia, i una mala escolarització, neix aleshores el sentiment en molts joves de ser rebutjat. I a aquest sentiment responen també amb l’esquema de “nosaltres”  i “ells” integrant-se, per exemple, a una banda   que solen tenir totes la mateixa cultura bàsica: menyspreu de la compassió, masclisme i culte de la força. Aquesta banda o grup fonamentalista els permet autoafirmar-se, donar-se valor i rebutjar al seu torn als que els menystenen. Si, a sobre, mitjans públics i persones amb poder atien el discurs xenòfob ho tenim tot apunt pel conflicte entre “nosaltres” i “ells” i per a què L’Estat islàmic guanyi terreny.

No cal ni tan sols tenir una visió angèlica del món per prendre una posició ferma contra els discursos i les actituds que afavoreixen l’exclusió, ni ha prou en reflexionar una mica  i en no voler fer el joc al Estat islàmic. L’actitud de Antoine Leiris, que va perdre la seva dona al atemptat terrorista de la sal Bataclàn de París, crec que és més poderosa que moltes mesures de seguretat. Com diu ell mateix és més forta que tots els exèrcits del món:  “Divendres a la nit va llevar la vida a un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no tindreu el meu odi. No sé d’on sou ni vull saber-ho, sou ànimes mortes. (…) No us faré el regal d’odiar-vos. Respondre a l’odi amb la còlera suposaria cedir a la mateixa ignorància que us ha convertit en el que sou. (…) Només som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, ja no tinc més temps que dedicar-vos, he reunir-me amb Melvil, que comença a despertar de la migdiada. Tot just té 17 mesos, es prendrà el berenar, després jugarem com tots els dies, i al llarg de tota la seva vida aquest nen us farà l’afront de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc tindreu seu odi”.

L'empatia, la preocupació per l’altre, és una característica de l’esser humà. No fa falta ser un idealista, ni pertànyer a cap tradició espiritual concreta per reivindicar-la. De fet, estudis etològics recents mostren que potser la única diferència específica de l’esser humà respecte als altres simis és la nostra capacitat per posar-nos en el lloc de l’altre. És aquesta capacitat la que ens permet desenvolupar institucions o realitzar activitats verdaderament col·lectives.

No obstant, aquesta experiència humana de posar-se en el lloc de l’altre es troba amb dos límits importants. D’una banda, el “nosaltres” es troba freqüentment confrontat amb un “ells”. De fet, les més grans barbàries en la història de la humanitat s’han fet sempre en nom d’un “nosaltres”. I d’altra banda, la determinació de qui son «ells» es realitza sempre en termes de culpabilitat i mèrit: «ells» han realitzat determinades accions que els fan mereixedors del nostre rebuig i condemna i no mereixen la nostra compassió i ajuda. El cristianisme no és només una crítica radical d’aquesta separació entre nosaltres i els altres,  (“Y si hiciereis bien á los que os hacen bien, ¿qué gracias tendréis? porque también los pecadores hacen lo mismo”, Lluc 23), sinó una demostració, a partir de les persones que el viuen, que un altre mon és possible. El Déu cristià revelat en Jesús  fa saltar pels aires totes las consideracions en termes de mèrit, culpa o destí.  Superada la barra de mesura dels mèrits, ningú potser considerat més digne o indigne pels seus actes o idees, ni cap límit grupal o nacional pot empresonar l’interès i la responsabilitat per l’altre.

El cas es que “nosaltres”, la gran majoria de las persones que vivim en situacions més o menys acomodades en comparació amb la dels refugiats que ara tenim a la porta de la casa no som mala gent i prou voldríem que els refugiats i els emigrants tinguin bona vida i bones oportunitats de treball. La majoria som persones que no desitgem negar-li a ningú un futur millor. De la mateixa manera, crec que la majoria de las persones que van fer que funcionés el Reich de Hitler era gent decent que tractaven amb tendresa els seus fills i que treballaven dur. El què tenim és por, angoixa per un futur poc previsible, el sentiment de que les coses van a pitjor i de que els fills viuran pitjor que nosaltres. Aquesta amalgama de por, d’angoixa, de precarietat i de falta de poder per canviar les coses, ens porta a una dinàmica de «nosaltres» contra «ells», al desinterès i la insensibilitat vers l’altre.  El Papa Francesc ho va expressar molt bé en el seu discurs a l’Illa de Lampedussa:

 

“Molts de nosaltres, m’hi incloc jo també, estem desorientats, no prestem atenció al món on vivim,  ja no som capaços ni tan sols de custodiar-nos els uns als altres. I quan aquesta desorientació assumeix les dimensions del món, s’arriba a tragèdies com a la que hem assistit. [...] Qui és el responsable de la sang d’aquests germans i germanes? Ningú! Tots contestem això: no sóc pas jo, jo no hi tinc res a veure, deuen ser els altres, no pas jo. 

 

[...] Al món, avui ningú se sent responsable d’això, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna; hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del servidor de l’altar, dels quals parla Jesús a la paràbola del Bon Samarità: mirem el germà mig mort a peu del carrer, potser pensem “pobret”, i continuem el nostre camí, no és la nostra tasca; i amb això ens tranquil·litzem, sense problemes de consciència.

 

La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra! [...]

 

Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor, del “patir amb”: la globalització  de la indiferència ens ha manllevat la capacitat de plorar! [...]

 

«Adam, on ets?», «On és el teu germà?», són les dues preguntes que Déu planteja al començament de la història de la humanitat i que també adreça a tots els homes del nostre temps: també a nosaltres”. 

 

La nostra humanitat és fràgil, plena de dubtes, sofriments i clarobscurs. Però sempre podem encaminar-nos, individual i col·lectivament, cap a projectes de convivència de tots els éssers humans, i desterrar la divisió, vertaderament diabòlica, de “nosaltres” contra “ells”.