Logo

Actualitat

"Chillida: una finestra oberta a la transcendència"

Jòrdan Faugier - General

1.- Què és l'art?

L’art és, entre moltes altres coses, una finestra oberta a la transcendència. Quan ens ajuda a introduir-nos en el misteri de nosaltres mateixos, de Déu i del món, l’art també pot convertir-se en un àmbit mistagògic privilegiat que ens ajudi a nosaltres i a les nostres comunitats a construir horitzons de plenitud.


En aquesta tesina ho he intentat mostrar (no demostrar) a partir de la vida i obra d’ Eduardo Chillida. L’experiència estètica posseeix dos trets que convé tenir en compte: d’una banda, eixampla, obrint en nosaltres un espai de gratuïtat i de comunió; i, d’altra banda, transcendeix, és a dir, ens eleva per damunt de nosaltres mateixos obrint-nos vers àmbits nous i desconeguts.


El viatge artístic –de la mateixa manera que el viatge espiritual− és un viatge que transita sempre per viaranys nous que no han estat visitats anteriorment; de perplexitat en perplexitat, amb la capacitat de l’infant de meravellar-se a cada instant.

2.- Quina és la importància del símbol i del simbolisme en l'obra de Chillida?

Des de la teologia, l’experiència estètica, l’experiència de la pulcritud, ha estat considerada un itinerari escaient per deixar-se trobar per Déu, ja que la veritable experiència estètica suscita la pregunta pel sentit, desvetlla la dimensió espiritual de l’ésser humà, l’admira, el meravella i el posa en un itinerari vers l’Inefable, vers el Misteri.

Per mitjà de l’art, l’ésser humà troba un camí en l’experiència estètico-religiosa i l’experiència religiosa i espiritual troba una via de manifestació en l’art. I es que tant en l’art com en la religió s’hi fa palès un suplement simbòlic que, ni que sigui d’una manera parcial, ajuda l’ésser humà a transcendir el seu límit, consubstancial a la seva existència, i així poder donar expressió als continguts transcendents, tant pel que fa a si mateix com respecte al món.

El símbol fa present l’absent i per això el simbòlic de l’art, remet i al mateix temps amaga. Heus aquí el doble aspecte de l’art de revelar i ocultar, que ens ajuda a entendre un xic millor el perquè l’art també pot ser concebut com una mediació poètico-simbòlica d’apropar-nos al Misteri o, millor encara, per deixar-nos trobar per Ell. Sens dubte, aquest aspecte simbòlic de l’art és ben present en tota l’obra de Chillida.

3.- Està molt lluny art i religió en Chillida? 

L’obra i la vida d’Eduardo Chillida –considerat el poeta de l’escultura del segle XX− pensem que manifesta d’una manera diàfana aquest vincle estret entre el que és artístic i el que és religiós o espiritual. Una contemplació pausada de l’obra de Chillida, amb una obertura que meni a l’escolta pregona d’allò que l’obra ens vol revelar, desvetlla en nosaltres l’anhel de transcendència subjacent en la profunditat del nostre ésser i ens endinsa en aquesta profunditat del Real.

Potser és per aquest fet, que el filòsof Eugenio Trías definirà l’escultura de Chillida com a sagrada i reflexiva alhora. Chillida considerava les seves obres quietes, callades i obertes, com interrogants que cerquen obrir els humans vers la transcendència. El nostre artista insistí sovint que, si ell feia la mena d’escultura que feia, era per mirar d’explicar coses que no es podien explicar de cap altra manera. No endebades, sovint cal recórrer a l’art per tal de fer front a aquells llocs que la raó no pot assolir. Per això en l’experiència dels límits últims del llenguatge concorren l’artista i el místic, el silenci i la paraula, el buit i l’espai. Tant les experiències i expressions artístiques com les místiques són experiències que assenyalen vers una unificació de la persona amb ella mateixa, amb els altres i amb el món.

A més, art i mística comparteixen tres elements cabdals que no poden mancar mai: passió desmesurada (que és entrega), paciència il·limitada (que és ser-hi sempre) i atreviment irreductible (que és risc).

4.- Els buits de Chillida interpel·len a Déu. Amb això vol dir que el Senyor sempre estarà al nostre costat per omplir-nos els buits vitals?

En el llenguatge plàstic de Chillida, emmarcat en una tradició artístico-religiosa que assumeix alhora ressons evidents de l’estètica oriental i la via apofàtica des de l’abstracció, s’hi fa ben palès el llenguatge simbòlic sustentat en el moviment dialèctic de la matèria i el buit.

Per això, en la tesina hem volgut posar l’accent en aquests tres aspectes fonamentals de l’obra de Chillida: l’estètica apofàtica, l’estètica oriental i la importància de buit. Chillida –que sempre es considerà ell mateix com un ‘aprenent de plenituds’− creia fermament que Déu sempre havia estat present en la seva obra i en la seva vida. A més, reconeixia que la mística havia tingut una influència fonamental en la seva obra, la qual intentava plasmar i transparentar la Incandescència del la Llum del que és Intangible.

Evidentment, el buit de Chillida també podrà ser interpretat des d’aquesta perspectiva mística com aquest espai, aquest desallotjament de jo per deixar espai a l’Altre (Déu) i als altres. Un buit −que com ja hem comentat− “fa lloc” (Toki-Egin), “dóna espai” al sagrat, prepara l’estada d’una possible epifania.

5.- Finalment, una pregunta més personal. Per què Chillida? Quins són els principals motius pels quals has triat aquest autor a l'hora d'elaborar la tesina?

Sens dubte, el motiu principal d’aquesta tesina, va ser poder una darrer homenatge al meu difunt pare: artista, pintor, escultor i un gran admirador de l’obra de Chillida. Durant els 3 anys que va durar la recerca de materials de la tesina, el meu pare va ser sempre al meu costat i les seves darreres obres en aquesta terra van ser dedicades a Chillida.